31 de març de 2018
31.03.2018

Divagant la mort

31.03.2018 | 01:22

Durant el darrer any he vist com uns quants amics han perdut algun dels seus pares, un d'ells fa cosa de poques setmanes. Per edat, molts comencem a entrar justament ara en aquest cicle agre i inevitable, seguint les petjades d'altres que malauradament s'hi van endinsar amb excessiva promptitud. «És llei de vida!» direu molts, sí, però això no fa que hagi de ser una cosa fàcil de pair. De fet, sovint em pregunto si estem realment preparats per afrontar com a individus el decés d'algú, sigui pare, amic o mascota. Ara que entrem a la recta final de Setmana Santa, més enllà de les tradicions i herències folklòriques i judeocristianes que molts portem penjades a la motxilla emocional des de temps imberbes, la festivitat m'ha fet reflexionar sobre l'escassa importància que li donem a la mort tot i estar cada vegada més present entre nosaltres, i com, irònicament, ens devasta anímicament quan irromp a les nostres vides. A veure, tampoc es tracta d'anar per la vida amb por de morir aixafat per un piano o fulminat per un atac de cor o coses pitjors, no, però sí a intentar ser una mica més conscients del fet que un dia deixarem de tenir i sobretot d'existir. Una vegada, un bon amic a qui aprecio molt però a qui costa més de veure que un repartidor de Tele Pizza aturant-se en un semàfor, em va abraçar sense venir massa al cas i em va dir que m'estimava. Em vaig quedar de pedra. El primer que vaig pensar va ser que s'havia tornat boig o que per fi s'havia decidit a sortir de l'armari. Però no, cap de les dues coses.

L'amic en qüestió em va fer adonar d'un fet que, de tan obvi i simple que era, no havia sabut veure fins aleshores: que potser demà, o demà passat, o d'aquí a una setmana, un dels dos deixaria de ser-hi. Podeu riure si voleu, però tota aquesta divagació existencial va colpir amb força dins meu i em va ajudar a remoure i a identificar molts automatismes conductuals que –en soc plenament conscient– m'havien impedit assolir cert control emocional. Des de llavors, regularment, intento fer aquest exercici amb els éssers més estimats. La primera vegada que ho vaig fer amb la meva mare, ja us ho podeu imaginar, se'm va posar a plorar i em va demanar si em passava res greu; el meu pare, en canvi, em va preguntar quants calés necessitava. Ara ja em veuen venir però en el seu moment vam quedar tots retratats. Penseu-hi. Hem d'aprendre a gaudir de tota aquella gent que realment ens complementa i ens fa millors persones, fer-los veure com d'importants són, perquè la seva absència inesperada no ens malmeti el seu record. Tots ens emprenyem amb gent que ens estimem o ens queixem de suposades actituds o ofenses que a l'hora d'un sobtat adeu es destaparien com a autèntiques xorrades. Admeto que tot plegat m'està agafant avui un to de sermó que ja no arreglaré ni tancant-lo amb un acudit sexual però és el que hi ha. El dol sempre costa de pair però si fem els deures quan toca no trigarem a fer de la mort resurrecció.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook