31 de març de 2018
31.03.2018

Negociació d'un referèndum i llibertat de presos

31.03.2018 | 01:22

La razón de la sinrazón que a mi razón se hace, de tal manera mi razón enflaquece...» és l'única frase que durant mesos m'he repetit davant el conflicte que viu aquest país, anomenat Espanya, des de fa algun temps. No cal que ningú m'expliqui que el sentit de don Miguel de Cervantes era un joc d'amor i de paraules i no el conflicte de Catalunya. És que de vegades les frases sorgeixen perquè sí, fins i tot en somnis, fins en els malsons que algunes vegades la història ens posa davant.

És com si no sabéssim ja el que cal dir, el que podem dir, davant la sensació que la raó ha saltat pels aires en un conflicte que s'agreuja políticament, judicialment i socialment cada dia que passa; és una crisi en la qual uns polítics han triat la via de la inacció política i altres la de la provocació, però ara mateix desisteixo d'identificar qui són els uns i qui altres, almenys amb precisions geogràfiques o nacionals.

El temps que visc i el que he viscut em porta a afirmar que el nacionalisme continua sent per a mi una cosa perversa. Recordo en una llunyaníssima joventut que m'hauria agradat declarar-me apàtrida i que per raons diverses segueixo considerant que el pitjor nacionalisme entre nosaltres segueix sent aquell que es va configurar com a «nacionalisme espanyol» al segle XX (no explicarem la seva història perquè per ella, la iniciada el 1939, així ens ha anat als espanyols...). Els altres nacionalismes també i per descomptat el que ha desembocat en l'independentisme català, de vegades, moltes vegades, em produeix vergonya i ara mateix preocupació extrema.

Sé que no tenen raó en el que plantegen com a essencial: en la seva determinació econòmica («Espanya ens roba»), política («dret a l'autodeterminació de Catalunya»), social («els catalans volem la independència»). Hi ha un debat sobre això amb números i amb història en què aquestes posicions no queden gaire clares ni gaire convincents.

  Tampoc tenen raó els que afirmen des de posicions de centralitat estatal i de vegades d'«unitat de destí en l'universal» que tot és inamovible. L'aplicació de l'article 155 de la Constitució de moment és un fracàs per a les solucions presents i futures. Hi ha a més un espai en el qual ja mana la judicatura per inacció de la política.

En el moment actual, que considero de gravetat extrema, cal seure a negociar una solució sense límits i condicions més enllà de les que exigeixen comprovar que es vol realment aconseguir la resolució d'un conflicte. I cal alliberar de presos polítics les presons (o de «polítics presos», si algú vol seguir jugant amb la posició dels adjectius).

Ens hi juguem molt, ara mateix: Modifiqui's legalment el que s'hagi de modificar perquè un referèndum pugui servir per determinar la solució del conflicte, i avanci's en la llibertat dels qui, al marge de qualsevol consideració, no han d'estar a la presó.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook