01 de abril de 2018
01.04.2018

Catalunya remença, Espanya conqueridora

En qualsevol discussió sobre les raons del conflicte és fàcil arribar a la conclusió que hi ha una diferència cultural

01.04.2018 | 09:16

En qualsevol discussió sobre les raons del conflicte entre Catalunya i Espanya és fàcil arribar a la conclusió que hi ha una diferència cultural que esdevé un abisme que fa difícil qualsevol entesa. I, quan demanes el perquè de tot això, passes a veure que Espanya –excepte Catalunya i el País Basc– no ha fet la revolució industrial. Un tuitaire em deia que això era així perquè a Espanya... no hi ha rius! Imagina: aquí es va fer la revolució tèxtil amb el Ter, el Llobregat i el Cardener, rius molt discrets en comparació amb l'Ebre, el Duero, el Tajo, el Miño o el Guadalquivir. No, la revolució industrial va ser possible perquè a finals del segle XVII l'economia catalana va poder comerciar amb l'Atlàntic i així eixamplar el mercat i, alhora, perquè era una economia predisposada a progressar, amb un potencial emprenedor manufacturer important i una pagesia que generava molts recursos.

Sobta que qui fes aquest recorregut no fos Andalusia, que va gaudir de l'exclusivitat del comerç amb Amèrica durant 200 anys. Si el contacte tèxtil entre Holanda i Catalunya va espavilar el tèxtil català, per què no va ser així en el cas andalús?

La resposta es troba en una frase: els portuguesos van ser descobridors i els espanyols van ser conqueridors. Aquesta frase, de fet, explica el conflicte entre Catalunya i Espanya: existeix un profund xoc en la concepció territorial.

Però tornem a les arrels de per què aquí hi va haver les condicions per fer emprenedors i a Andalusia no. La raó més potent és l'enfrontament entre els pagesos catalans i els senyors feudals durant el conflicte dels remences i després en la Guerra dels Segadors. El conflicte dels remences es va resoldre per la sentència arbitral de Guadalupe feta pel rei Ferran II, que va igualar els pagesos de remença a la resta de la pagesia: els pagesos van ser propietaris del domini útil de les seves terres, de tal manera que l'augment dels beneficis agraris anava bàsicament a les seves mans. Això va permetre un augment de la productivitat del camp i l'acumulació de riquesa. Mentre els pagesos de remença resolien el problema, els conreadors aragonesos veien confirmat el dret de vida que els senyors tenien damunt d'ells. Gràcies a la solució remença els pagesos catalans assoliren en l'últim terç del segle XV la llibertat personal que, a Espanya i a altres estats d'Europa, no aconsegueixen fins a finals del segle XVIII (revolució francesa) o principis del XIX. Així va ser com Barcelona va poder gaudir dels avantatges de tenir una classe rural potent que li va donar impuls.

A partir d'aquí, la població catalana (que era de 250.000 persones el 1497) es va veure afectada per la guerra dels Segadors i la pesta del 1651, fets que van alentir el creixement de la població fins uns 380.000 habitants. Però al 1717 els habitants eren 530.000, degut a l'arribada d'emigració occitana que fugien d'un territori superpoblat. L'historiador Jordi Nadal estima que a finals del segle XVI el 20% dels homes de Catalunya havia nascut més enllà dels Pirineus. Arriben pastors, jornalers, artesans, comerciants, paletes, ferrers... que donen un fort impuls a l'economia catalana.

Així, la recuperació econòmica comença al camp pel creixement demogràfic que proporcionà mà d'obra barata que, afegida a la demanda i a l'augment de preus, permeté bons guanys als propietaris. Aquest benestar rural es tradueix en inversions al camp i a les viles i ciutats amb participació directa o indirecta en empreses comercials i industrials. La resta ja la coneixem: el descobriment del mercat atlàntic gràcies a la venda d'aiguardent a Holanda a partir de 1672, que va posar en contacte la indústria tèxtil d'aquí amb la d'allà, i l'encadenament posterior amb la revolució industrial a partir de l'any 1833.

Tota aquesta història xoca amb les polítiques que hi ha hagut històricament a altres territoris d'Espanya. Ja hem citat que Andalusia va tenir una oportunitat d'or amb el descobriment d'Amèrica, amb els mercats més grans de la Península, a Medina i sobretot a Sevilla. Aquella ocasió no es va transformar en emprenedoria perquè va fallar la revolució pagesa, fet que va acabar en els latifundis que van perviure durant segles. Quan aquí el rei Ferran II escrivia la sentència, allà encara es feia la reconquesta i, fruit d'ella, es van repartir terres entre els senyors que van guanyar la guerra. La desamortització tampoc va servir per corregir la desigualtat. El fet va ser que durant els segles XVII i XVIII, en plena època de comerç amb Amèrica, l'economia andalusa va entrar en una enorme decadència.

Avui a Andalusia hi ha 400.000 jornalers al camp que treballen els 8 milions d'hectàrees de cultiu de les que la meitat, 4 milions, està en mans del 2% dels propietaris. Si a Catalunya, a Itàlia, França i a tot el sud d'Europa el sector agroalimentari és el sector estrella, sobta que a Andalusia i a Extremadura no hagi proliferat aquesta indústria, que aquí té un factor multiplicador de 5.

En resum, la diferència entre Catalunya i el sud d'Espanya comença a partir d'una revolució que aquí es va fer el 1497 i allà encara no. L'enfrontament no és entre sud i nord, és entre elits extractives i treballadors, entre tota Espanya i Madrid. Farien bé a la resta d'Espanya en veure que el tema català també és el seu. Pobles d'Espanya: feu la revolució d'una vegada!

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook