El Parlament català, que és el campió mundial en l'aprovació de mocions intranscendents i inaplicables, aquesta setmana s'ha superat a si mateix reivindicant el dret de Puigdemont, Sánchez i Turull a ser investits presidents.
Els Parlaments, en allò que tenen competències, no reivindiquen; fan, legislen, investeixen o destitueixen presidents. I l'únic del món que pot investir algun dels tres polítics esmentats és el català. Doncs, per què no celebren una sessió per investir-ne un? De fet, ja en van convocar una.
I, si Jordi Turull va perdre la votació, no va ser per ingerència de ningú, sinó perquè no va rebre el suport de la Cambra. Si els quatre diputats de la CUP haguessin votat a favor de la seva investidura, Turull hauria comparegut davant el jutge Llarena com a president electe de la Generalitat. Va passar fa només 10 dies, i sembla que ho haguem oblidat.
Per què Roger Torrent no convoca una sessió per investir president Puigdemont o Sánchez? Doncs perquè una cosa és pronunciar discursos molt abrandats i una altra depassar un mil·límetre la llei. I tinc la impressió que l'exalcalde de Sarrià no ho farà. No per falta de ganes, sinó per prudència i seguretat personal. La resta és retòrica i més del mateix. Tot molt consubstancial a la política catalana dels últims anys.
Durant els pròxims dies, insistiran amb els noms de Puigdemont i Sànchez. De portes enfora, per descomptat. Declaracions com les de Josep Costa, vicepresident primer del Parlament, quan diu que «qualsevol solució que no sigui Puigdemont serà provisional» són per a consum intern dels fidels. I així seguirem, més o menys, fins al mes de maig.
Quan quedin poques hores o pocs dies per a la convocatòria de noves eleccions, la majoria parlamentària consensuarà, previsiblement, un candidat a president que, com tothom sap, no serà ni Puigdemont, ni Sànchez, ni Turull. Paciència. No ve d'aquí. El país segueix funcionant. Més malament que bé, però va marxant.
