01 de abril de 2018
01.04.2018

PROPIETARIS, LLOGATERS I COMUNITATS DE VEÏNS

01.04.2018 | 06:30

Fa una colla d'anys em va sorprendre sentir explicar que una família que vivia a la plaça del Vi era propietària del pis on s'allotjaven. Es tractava d'una casa de veïns que tenia un propietari; però aquell pis concret no depenia d'aquell amo de la casa, sinó de la família que l'habitava. No m'explicaren com s'havia arribat a aquella situació tan insòlita i excepcional en aquell temps. Havien de passar molts anys fins que s'arribés a generalitzar una situació com aquella, i que fos usual l'expressió de propietat horitzontal. Principalment en les barriades perifèriques de la ciutat sí que existien cases unifamiliars que eren de propietat de la família que hi habitava. Cases que podien ser torretes més o menys luxoses, sovint amenitzades amb un ben cuidat jardí. O també es podia tractar de casetes senzilles de menestrals, amb una petita eixida o amb un hortet, que servia d'entreteniment i també per contribuir a l'economia domèstica a l'hora de fer bullir l'olla. D'uns i altres d'aquests tipus d'habitacles en podíem trobar, i encara en queden algunes pels volts del carrer de la Rutlla i per la barriada de Vista Alegre. Recordo que un comerciant del centre de Girona deia que, quan li arribés l'edat de retirar-se del negoci, aspirava a fer-se una caseta al carrer de la Rutlla, per gaudir de tranquil·litat i bons aires els anys que li quedessin de vida.

Els edificis del centre de la ciutat eren d'un propietari que solia viure en el pis principal de la mateixa casa. Aleshores el principal o el primer pis d'un edifici era el que es considerava més valuós i que proporcionava més comoditats. Quan encara no s'havia generalitzat l'ús de l'ascensor, es tenia molt en compte el nombre de graons que separaven la planta baixa del pis corresponent. Actualment només quan es produeix una avaria en l'aparell elevador és quan ens adonem que hem de pujar i baixar setanta, vuitanta o noranta escalons. Ja que una manera de distreure'ns, mentre fem penosament l'ascensió, és contar els graons que hem d'anar sobrepassant. I també és quan no ens cansem de repetir que pujar escales trenca el pit i baixar-les pot trencar les cames. Afortunadament ara les avaries són poc freqüents i els serveis tècnics solen estar disponibles les vint-i-quatre hores de tots els dies de l'any. Mentre que temps enrere es produïen més avaries i els dies festius no hi havia servei de manteniment.

De la relació existent entre el propietari de l'edifici i els llogaters se'n podria parlar llargament. N'hi havia de totes classes i colors. I es podrien explicar curioses anècdotes. El llogater pagava el que s'havia estipulat en el moment de contractar el pis. I volia sentir-se a casa seva. Per altra part el propietari, tot i que treia el rendiment del lloguer, no s'avenia a perdre la seva condició d'amo de l'edifici. S'explicava que en un bloc de pisos de la Gran Via es trencà el vidre de la porta d'entrada de l'edifici. El propietari que era qui havia de reparar el desperfecte ho anava allargant. Els veïns, cansats d'esperar que l'estropell es resolgués, es posaren d'acord per fer posar el vidre nou i pagar-lo entre tots. Quan el propietari s'adonà que hi havia el vidre, sense que ell ho hagués disposat, volgué donar testimoni que ell i no altre era el qui manava en aquella casa, i amb un fort cop de peu trencà el vidre. En un altre bloc de pisos de per aquell mateix entorn, la mestressa, que estava imbuïda de la seva condició i que tenia dots d'« ordeno y mando», disposava que a les deu de la nit, quan la portera tancava la porta d'entrada amb pany i clau i es retirava al seu modest àtic, desconnectés l'ascensor i tanqués el subministrament de l'aigua. I no restablir el servei fins a les vuit del matí, quan aquella soferta empleada tornava a començar la seva jornada de treball, que era de catorze hores diàries. I els llogaters d'aquells pisos, pisos que en aquell temps eren considerats de luxe, si sortien de nit o si matinejaven havien de pujar i baixar, mentre l'ascensor estava de vacances. Un metge que hi habitava explicava que si el cridaven a la nit per una urgència s'havia de rentar la cara amb aigua de Caldes.

Per altra part, també es produïen situacions, no pas còmiques, sinó més aviat dramàtiques, en la situació d'alguns propietaris. Persones d'edat avançada que vivien d'una modesta pensió, o dels interessos d'una llibreta de la Caixa i complementaven els seus migrats ingressos amb el lloguer dels pisos d'una casa de la seva propietat. Els lloguers estaven congelats. N'hi havia que tenien un llunyà origen, i mentre la inflació no parava de créixer, el lloguer es mantenia immobilitzat. Passaven els anys i l'edifici anava posant de manifest la seva vellúria, i sovintejava la necessitat de fer reparacions. Reparacions, el preu de les quals s'anava incrementant amb el pas del temps, mentre que els lloguers estaven estancats. La situació del propietari podia esdevenir ruïnosa. En aquests casos podien passar dues coses. Que el llogater fos conscient de la situació i que si s'havia de fer una reparació la pagués. O que el llogater fos intransigent i que l'amo hagués d'endeutar-se per arreglar l'estropell. O que la casa s'anés deteriorant a poc a poc, fins a arribar a una situació insostenible. També es donaven casos de llogaters que deixaven el pis després d'haver passat uns mesos sense pagar. I si es tractava d'un pis moblat, a més del deute pendent encara s'enduien els mobles.

Actualment les coses han canviat. Per una part els lloguers s'actualitzen, i es donen molts casos en què el llogater es trobi en una situació desesperada, havent de tancar el negoci si d'això es tracta o havent de renunciar a habitar un pis en el qual havia posat la seva il·lusió i on havia organitzat el seu ritme de vida.

El que s'ha anat generalitzant és la propietat horitzontal. Blocs de pisos en els quals cadascun dels que els habiten n'és propietari. Però amb aquest nou sistema no s'ha pas arribat a una situació idíl·lica. Hi ha casos molt variats. Tant per la bona entesa i el perfecte funcionament de la respectiva comunitat, com per ser un niu de problemes i confrontacions. Vaig conèixer el cas que es va donar en un bloc del barri de Sant Narcís. En un dels pisos més elevats hi vivia una família amb una àvia que tenia moltes dificultats per pujar i baixar l'escala. Tot i que els propietaris i habitants dels pisos més baixos eren joves i no tenien problemes d'escala, tots es posaren d'acord per posar ascensor, en atenció a la senyora que hauria quedat obligada a no poder sortir de casa. En canvi podríem trobar centenars d'exemples de falta de coordinació i de convivència veïnal. Fins i tot el cas d'un sol propietari que fa la vida impossible al conjunt de la comunitat.

Parlant d'aquest tema és freqüent dir que la comunitat de la qual es forma part és un orgue de grills. I si algú els diu que totes tenen els seus problemes, repliquen que la comunitat pròpia és la pitjor.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook