01 de abril de 2018
01.04.2018

ELS TEMPS QUE VENEN

01.04.2018 | 00:02

Gens ordinari

La setmana passada no vaig escriure aquest dietari. Dissabte, a les set i escaig de la tarda, vaig veure dues trucades de la redacció del diari. Aleshores em vaig fer càrrec que sortia d'un túnel de 48 hores en què tantes coses havien passat. Estava sota la pluja, sortint del campus de la Universitat Pompeu Fabra de la Vila Olímpica i estava descentrat per trobar el cotxe. En 48 hores diversos amics meus havien tornat a entrar a la presó en règim de presó preventiva i amb l'expectativa que s'hi poden quedar esperant el judici que pot començar aquesta tardor. També havia viscut la segona sessió d'un ple del Parlament que no havia pogut votar el candidat a la presidència perquè dijous presentava el seu programa davant el Parlament i divendres tornava a la presó.

Jordi Turull encara és candidat a president de la Generalitat, a hores d'ara, i es mereixeria la segona votació de la seva investidura. No es bo deixar les coses a mitges. Encara faltava un dia perquè el president Puigdemont fos detingut al nord d'Alemanya, on en breu, potser aquest dimarts, coneixerem les primeres decisions de fons sobre la peticio d'extradició del jutge Pablo Llanera. El silenci és espès perquè la decisió serà presa entrant en el fons de la qüestió –si realment els mesos de setembre i octubre el Govern va patrocinar la violència, la qual cosa és falsa. Avui sí que es pot dir que molts ulls europeus miren el contenciós català i que molts no entenen la duresa de les peticions del jutge.

Per entendre el moment actual s'ha de fer una reflexió sobre si les persones que estan patint una dilatada i excessiva presó preventiva troben un sentit en el seu patiment i el de les seves famílies. He pogut parlar amb ells, llargament, abans i dins de la presó. Són converses colpidores que inviten a una reflexió molt fonda, que no desplegaré del tot ara, per molts motius.

Després s'han de tenir en compte els dies i setmanes que tenim per endavant. Certament ni els partits polítics ni tan sols les entitats sobiranistes marcaran el calendari i algunes actituds de les properes setmanes. Ho han notat en la pròpia pell les files d'Òmnium quan han intentat fer una reflexió sobre l'ampliació de la base que dona suport a la causa sobiranista.

Els CDRs i persones que els expressen simpatia han agafat més força aquesta setmana i n'agafaran en les properes. El dilema pot ser semblant a les decisions que s'havien de prendre el dia 27 d'octubre: o el carrer o anar a casa a acumular energies, en van dir. Veurem quin camí es pren i sobretot qui el lidera amb tanta gent a la presó. S'ha de formar govern per aixecar la intervenció de l'autogovern català i per recuperar el control de les nostres institucions. Però em sembla que no es formarà govern en el curt termini. Algunes sumes no quadren. I s'han d'acordar molts extrems. Ningú vol noves eleccions, qui escriu el que menys, però si es deixen les decisions pel maig un descuit ens hi pot portar. Ja ho veurem.

No els ponen totes

El mes de juliol vaig tenir l'última conversa amb una molt rellevant representant del Govern de l'Estat. Em va deixar anar: « Estamos en condiciones de ganar diez a cero». Això no ha pas estat així. El desgat per al govern espanyol també és notable. Cost d'imatge internacional i cost de descontrol de l'agenda política de la legislatura. Per exemple, el projecte de pressupostos de l'Estat ha estat aprovat en Consell de Ministres i entrarà al Congrés la setmana que ve. La majoria parlamentària per a la seva aprovació avui no existeix.

El PNB ha tingut un paper discret i molt rellevant i constructiu en els últims mesos. Algun dia s'haurà d'explicar. Fins i tot alguns que els han quasi faltat al respecte ara els volen visitar. Sense el suport del PNB per al vot de l'esmena a la totalitat –inicialment previst per al 24 i 25 d'abril– si encara no hi ha govern, el socialisme espanyol haurà de pensar si vol que es precipitin eleccions o no. Poques combinacions més hi ha possibles.

I, finalment, al Govern central li falta iniciativa política. Aquesta setmana Sergi Sabrià, nou portaveu parlamentari d'ERC, ha dit que el moment actual acabarà en una taula de negociació. No em semblen paraules improvisades. Ni mancades de sentit. Per arribar a una taula de negociació, però, encara falten molts requisits: trobar algú a l'altra banda de la taula i també saber qui amb quin mandat representa el sobiranisme català a l'altra banda de la taula.


Mentrestant

El món no s'atura. Hem passat uns dies al sud de França, aquest país tan nostre i on ens sentim com a casa. A la premsa francesa els debats del moment són les vagues del sector ferroviari contra l'oportuna reforma del govern, la reforma del sistema fiscal i la preparació de les eleccions europees del maig del 2019. Aqui ningú parla d'Europa. I em temo que de tot el procés en sortirà una veta euroescèptica que no fa justícia a la realitat dels fets. I també de les eleccions europees d'aquí a un any en sortirà un Parlament Europeu molt diferent de l'actual, amb uns entre 200 i 300 eurodiputats que expressaran el malestar europeu. Altres zones del planeta tenen molt més clares les seves idees. Al preu de sacrificar drets fonamentals per seguretat i estabilitat, és cert. En alguns casos fins i tot aquest sacrifici és votat a les urnes. El projecte europeu pateix de la congelació del vincle amb Estats Units i una mala relació buscada amb intensitat amb l'Europa de l'Est i la seva zona d'influència. Perduts entre dos mons replegats.


Anglesos plens de dubtes

Dilluns vaig ser a Londres al Parlament britànic. Una nova immersió en el món britànic ple de dubtes sobre els efectes del Brexit. Parlamentaris britànics preguntant-nos als continentals com ho veiem. Insinuant un segon referèndum. Pocs cops he vist en la cara dels que han pres una decisió i l'han emparat tanta cara de pànic. La City pensa que podria convertir-se encara més en un forat opac de les finances. Però els governants que han de fer rutllar el país veuen a venir les conseqüències d'un divorci gens amistós. El negociador comunitari a qui no se li ha arrugat el somriure ni el bon fer però que ha apretat fort té un nom: Michel Barnier. Serà el candidat de les llistes patrocinades pel president Emmanuel Macron com a president de la Comissió Europea. I en la lluita insomne entre euròfils i euroescèptics que s'acosta pot ser aquest el nom de futur.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook