firmava Salvador Allende, en el seu discurs davant les Nacions Unides de l'any 1972, que estem davant un veritable conflicte frontal entre les grans corporacions transnacionals i els estats, ja que aquests últims estan condicionats en les seves decisions fonamentals, tant polítiques, econòmiques com militars, per organitzacions globals que no tenen el mandat de cap institució democràtica.
Poc temps després, Allende era derrocat pels militars xilens. Molts anys més tard, Iannis Varufakis recorda la sèrie de cops d'estat i guerres que, com a Xile, els governs nord-americans van propiciar o dur a terme com a part de la consolidació del seu «pla global». Els governs electes que no oferien confiança van ser derrocats, en el seu lloc es van instal·lar o es van recolzar terribles dictadures, o fins i tot es van lliurar guerres a gran escala com la del Vietnam, entre d'altres.
Tanmateix, l'experiència històrica demostra que, avui dia, el manteniment del model neoliberal no requereix, si més no de manera generalitzada, de dictadures com les de dècades enrere, però sí d'una democràcia cada cop més limitada, amb una considerable desmobilització popular i una suposada esquerra que ja no tingui ni un bri de crítica al capitalisme, que contribueixi a la legitimació del sistema.
Samir Amin assenyala que les grans potències mundials aconsegueixen la seva privilegiada situació, no amb el producte de l'aplicació de les lleis objectives del mercat, sinó gràcies al control dels mercats financers mundials, del monopoli tecnològic, dels recursos naturals del planeta, de les armes de destrucció massiva, dels mitjans de comunicació...
Però si el neoliberalisme pot conviure amb un cert grau de democràcia, si més no en una part del món, no és menys cert que encara necessita d'algunes dictadures i de la intervenció militar allà on més convingui, principalment a través de l'enorme capacitat armamentística de l'OTAN, sota el comandament de l'encara primera potència mundial, els Estats Units.
Per a Carlos Taibo, la guerra freda va ser l'etapa en què es van crear, amb visible impuls nord-americà, instàncies com el Fons Monetari Internacional (FMI) o el Banc Mundial. Amb el seu suport, els Estats Units van aconseguir el finançament propi amb els estalvis de la resta del planeta, alhora que es negava a molts països la possibilitat de controlar sobiranament els seus propis recursos, cosa que va fer augmentar la pobresa en regions senceres. Per a Taibo, l'intercanvi desigual, el proteccionisme desaforat i l'espoli dels recursos aliens, formen part plenament del projecte neoliberal.
La globalització ha permès l'increment del comerç, però també de les desigualtats i de la destrucció del planeta, i això ha portat a una desconfiança creixent cap al sistema neoliberal, i fins i tot envers la democràcia representativa.
Per a Ignacio Ramonet, la «independència» d'alguns organismes, com el Banc Central Europeu (BCE), significa també, en la pràctica, que quedin totalment fora del perímetre de la democràcia. D'aquesta manera, ni els ciutadans ni els governs elegits per aquests poden entorpir les seves opcions liberals. Segons Ramonet, els mercats ja no toleren l'estat del benestar, el volen enderrocar. Aquesta és la missió estratègica dels tecnòcrates que accedeixen a les regnes del govern, gràcies a una nova forma de presa de poder: el cop d'estat financer, presentat, a més, com a plenament compatible amb la democràcia.
Mentre l'FMI exigeix esforços desmesurats als països endeutats, entre ells fortes retallades dels pressupostos públics, privatitzacions o retallades salarials, altres institucions, com el BCE, actuen de facto com un lobby de la banca, concedint préstecs a molt baix interès a les entitats financeres privades, perquè aquestes els prestin posteriorment als estats a uns interessos elevadíssims.
Quan s'afirma, com va fer Jean-Claude Juncker, que no hi pot haver decisions democràtiques contra els tractats europeus, s'està parlant d'una mena de «sobirania limitada», no gaire allunyada de l'aplicada per la Unió Soviètica durant dècades als països de la seva òrbita, si bé ara els tancs han estat substituïts per la gran banca, disposada a aixafar qualsevol nova «primavera de Praga», qualsevol veritable revolució democràtica o socialista. Així ho han denunciat amb contundència alguns destacats líders de l'esquerra europea, com Jean-Luc Mélenchon, Oskar Lafontaine o el mateix Varoufakis.
Però cada dia neixen arreu del món nous moviments d'oposició a les polítiques imperialistes i neoliberals. Alguns d'aquests moviments van arribar al govern, especialment a Llatinoamèrica, com va ser el cas dels liderats per Hugo Chavez a Veneçuela, Evo Morales a Bolívia o Rafael Correa a l'Equador. Altres dirigents de l'esquerra critica amb el sistema han guanyat clarament les eleccions al seu país, però han estat esclafats posteriorment pels bancs amb el vistiplau de la Unió Europea, amb amenaces d'expulsió de l'euro i l'enfonsament de l'economia, com va ser el cas del govern d' Alexis Tsipras a Grècia. Fins i tot destacats dirigents de partits habitualment tan integrats al sistema com el laborista britànic Jeremy Corbyn o el demòcrata nord-americà Bernie Sanders s'han desmarcat clarament de les polítiques neoliberals.
També als mateixos Estats Units i als seus aliats anglosaxons han aparegut dissidents polítics que s'enfronten a la democràcia limitada que el neoliberalisme ens vol imposar, dissidents que han estat assetjats i perseguits per governs suposadament models de democràcia. Ha estat el cas de Julian Assange, Edward Snowden o Chelsea Manning. Com ells i tantes altres persones i organitzacions d'arreu del món, cal enfrontar-se democràticament, però cada cop amb més decisió i fermesa, als poders econòmics, financers i mediàtics i a les organitzacions internacionals que no tenen cap legitimació democràtica i ens pretenen imposar eternament les seves polítiques imperialistes i antipopulars.
