La immensa majoria de les persones tenen clar que hi ha uns mínims requisits i exigències per conviure en pau, llibertat i justícia. Hi ha d'haver respecte i consideració, s'ha de practicar el bé, hi ha d'haver ordre, cadascú ha de cuidar d'ell mateix i contribuir també al que és comú, aportant a la societat d'acord amb la seva capacitat i possibilitats. El desordre, la violència i el campi qui pugui o la llei del més fort, obviant la dignitat de cada persona i els drets aliens, ens abocarien a una societat anàrquica i salvatge. Ni el caprici d'uns, ni l'egoisme d'altres, ni l'avarícia de molts poden ser el fil conductor que ens porti a una societat inclusiva, dialogant i justa. Cal un equilibri entre persona i societat, entre llei i justícia, entre obligacions i drets.

Però la realitat ens mostra diàriament que hi ha persones i entitats o organitzacions, fins i tot, que ni respecten les normes de convivència de què ens hem dotat, ni col·laboren a fer una societat millor. En diferent grau i manera, la convivència es veu alterada quan la inseguretat campa lliurement, quan no es respecten les normes, quan la impunitat dels delictes o comportaments antisocials s'accepten com a normals o irremeiables. Hi ha delictes i delictes, i no haurien de tenir el mateix tracte o classe de pena els que atempten contra la vida, la integritat i dignitat de les persones, que els que atempten contra el patrimoni aliè o el patrimoni comú.

I davant d'aquesta realitat ens hem de preguntar si les penes de presó son les més adequades en el segle en què vivim i en la societat que hem construït. Serveix la presó, realment, per castigar, per rehabilitar i recuperar les persones que han comès un delicte, castigat amb pena de presó? La persona que ha estafat, la persona que ha robat, aquella que ha exercit violència i fins i tot ha matat o violat, surten millors persones quan deixen la presó? L'esforç econòmic que representen les presons per a les nostres societats està degudament compensat? No caldria replantejar seriosament el sistema de penes, tot evitant que les presons continuïn essent escoles de delinqüència i d'aprenentatge del que no s'ha de fer? El que s'hauria d'instaurar, sense dubte, és que els que s'han apropiat de diner públic o aliè haurien de tornar tot el diner robat, i no tenir cap benefici fins que no ho haguessin tornat. Si no torna els diners, complir presó és poca pena.

Qui la fa, com es diu popularment, que la pagui. I tothom ha d'assumir les conseqüències dels seus actes. Trencar la convivència, fer mal als altres, deixar de contribuir al que és comú, i per tant és de tots, ha de tenir conseqüències. Però per a molts delictes, en una societat avançada, la millor pena no hauria de ser la de presó: podrien continuar vivint en societat, treballant i rehabilitant-se sota control, i destinant el fruit del seu treball a reparar el delicte comès, i compensant la víctima o víctimes del seu delicte o infracció. Precisament les víctimes dels delictes són, normalment, els més desemparats i oblidats de la societat. I això cal que canvïi.