Una de les afirmacions més profundes i desconcertants que s'han proferit mai sobre la música en els camps nazis de la mort la va fer el violinista Karel Fröhlich, supervivent d'Auschwitz. En una entrevista enregistrada a Nova York el 1973, ell va arribar a declarar que en el gueto de Theresienstadt es reunien les «condicions ideals» per compondre i interpretar peces. Tal com va argumentar a continuació, la inseguretat era allà absoluta i el futur estava promès a la mort. Les seves paraules en concret van ser: «No es podria dir que toquéssim per a un públic, ja que aquest desapareixia constantment». Viktor Ullmann, que només es va mantenir amb vida a Auschwitz uns mesos, opinava, si fa no fa, el mateix. En la primera pàgina de la seva última obra, titulada Setena sonata (1944), va inscriure una mena de copyright sarcàstic, carregat d'un humor que ultrapassa els seus límits amb una brutalitat intel·ligent: «Els drets d'execució queden reservats per al compositor fins a la seva mort». Ens falta perspectiva per analitzar la funció de la música i de l'art en general en les guerres i els camps de refugiats del present. Però sembla força evident que també aquesta dimensió l'estem gestionant malament.
