Fa sis mesos del referèndum de l'1 d'octubre, l'1-O. El balanç d'aquest mig any no és positiu per a ningú. La república només existeix als cors i a les ments dels independentistes, els principals líders del moviment són entre reixes o a l'estranger, l'autogovern català continua suspès, i els diputats sorgits de les eleccions imposades pel Govern espanyol no han aconseguit convertir la seva majoria en una mínima recuperació de les institucions. L'Estat espanyol, per la seva banda, comprova que el moviment secessionista no ha mort, sinó que continua ben viu, té problemes per aprovar els pressupostos i s'enfronta al risc de ser desautoritzat per tribunals europeus. I a totes dues bandes s'aprimen els espais proclius a les solucions intermèdies: a Espanya impera l'eco de l'«a por ellos» i a Catalunya, el del «no passaran».

La tria d'una resposta policial per a l'1-O va ser un error polític tan gran que va amagar els del Govern català. Aquell dia el món civilitzat va sentir horror per les imatges que emetien tots els informatius, excepte els més governamentals dels espanyols, i les cancelleries van clamar per una solució dialogada... dins la legalitat espanyola. En cap cas van fer costat a l'objectiu del referèndum (amb excepcions de poc pes). Aquell dia Puigdemont i el seu equip van saber, per si ho dubtaven, amb quina actitud responia el Govern central al seu desafiament. Al cap de pocs dies el poder judicial es va sumar a l'executiu en la mateixa línia de duresa, sense contemplacions.

La idea que la força de tot un poble és superior a la d'un aparell d'Estat és llaminera, però en la nostra societat les grans mobilitzacions només es poden dur a terme puntualment: la Diada, l'1 d'Octubre... després, tothom té les seves obligacions i devocions. En canvi, un aparell d'Estat actua sense pausa. Legisla, decreta, deté, processa, jutja, empresona, multa i embarga cada dia de l'any. Quan veu a venir l'onada d'una mobilització, la deixa passar sense immutar-se, i després continua la seva tasca com si res o, si de cas, encara amb més ganes, cantant el «què s'han pensat». L'independentisme necessita les mobilitzacions, tant les gegantines com les més petites però més freqüents, per mantenir-se viu i créixer com a moviment, però la dutxa escocesa entre la joia per la darrera convocatòria d'èxit i l'ensurt per la resposta de l'Estat pot durar anys i anys, si no canvien les coses en un o l'altre costat.