Tornaré sobre el tema català només si és necessari i ara ho és. N'hi havia prou de fer una ullada a la premsa de Madrid l'endemà de l'emboscada alemanya a Carles Puigdemont per veure una luxosa processó de baixos instints (i mal periodisme). «Puigdemont, capturat», titulava El Mundo malgrat que «capturar» és un verb que es reservava, en temps, per a bandolers tipus Luis Candelas o Serrallonga. Pitjor era El País: «La caiguda de Puigdemont liquida la farsa del Govern a l'exili». No és possible armar més doctrina, bel·ligerància i poc respecte al lector en menys paraules. El pitjor és que no pocs mitjans de Barcelona, inclosos els públics, sobretot ells, juguen amb el mateix esperit de bàndol, bronca i trinxera.
Una ració d'abisme no ens ha vacunat, per desgràcia. Es parla d'un Govern transversal de nacionalistes, comuns i, potser socialistes. Tant de bo: tot i que es cabregessin de mort Felip i la Pepona de Sevilla. Això si arribem a temps: els catalans potser estiguin farts -i seria molt comprensible- d'introduir-ho tot a Espanya -des del sonet a la comptabilitat industrial, passant pel submarí i la república i que després el Telenotícies digui que farà bon temps perquè no plou a Madrid. Hi ha matins que jo també em llevo independentista. Després se'm passa.
Sí, som una merda i, com va dir no sé qui, pitjor seria que, per mitosi, aquesta cèl·lula de merda es convertís en dos. Mentrestant cadascú se les arregla com pot: a la meva família, entorn i amistats també hi ha independentistes i unionistes. Alguns com Antoni Puigverd o Sergi Pàmies mostren les seves faves i monyons en públic, descoratjats. Poden llegir les seves lamentacions a Internet, La Vanguardia, per la sensatesa perduda o per la falta d'un nord a la deriva sobiranista. Mariano Rajoy, en canvi, ho veu clar: guanyar les eleccions sol o en bona companyia. La baralla essencialista oculta assumptes més urgents. Aniré on els jubilats, entre altres coses perquè també jo vaig per vell: no es pot deixar tot en mans dels veterans del soviet de Petrograd.
