D'aquí a quatre dies els diaris s'ompliran de reportatges i les televisions de documentals sobre el Maig del 68. Abans d'explicar per què va esclatar la revolta estudiantil a la universitat de La Sorbona de París, sento, de bell antuvi, la urgència d'escriure que el gran triomf històric d'aquest esdeveniment d'agitació estudiantil va ser l'acceptació del diferent, sense reserves ni prejudicis, i l'entronització del dubte com una eina mental necessària contra el dogma. Dubtar contra tot principi moral, religiós, polític, social; dubtar contra els perjudicis seculars emmagatzemats en el sentit comú, que encotillen la ment i exigeixen unes pautes de conducta determinades. Dubto, per tant existeixo.

El maig del 68 va deixar escrit en lletres d'or que no es poden discriminar les persones per raons de sexe, de raça, ni de religió. La proposta per la igualtat entre els sers humans va rebre una forta embranzida que va treure primerament Europa, i després la resta del món del seu estat de maresme conservador, de la prolongada tradició carrinclona. Fa 50 anys del Maig i part de la nova classe política europea n'és hereva, tanmateix el maig del 68 va ser netament i escrupolosament democràtic però políticament inoperant.

Una onada engrescadora va recórrer tot el continent europeu i saludablement ens va esquitxar a nosaltres, que ens trobàvem a la universitat; ens encoratjà a lluitar contra la dictadura franquista. Els joves francesos vivien en democràcia, gaudien de llibertat d'expressió i de moviment, mentre nosaltres n'estàvem mancats. L'expressió era brutalment reprimida i per sortir a l'estranger es necessitava el certificat de penals.

Si bé la revolta va estar circumscrita a un temps i a un lloc, maig i París, abans, emperò, ja hi havia hagut manifestacions de protesta juvenil per part d'universitaris estatunidencs, que havien llegit emocionats Jack Kerouac ( En el camí, 1957, Els pòtuls místics, 1958) i propiciaren el sorgiment del moviment beat i poc després, el 1960, van aparèixer els hippies, un brot llibertari i contracultural de llarg recorregut històric. Alguns «jipis» (així els hi dèiem) van refugiar-se Eivissa i Formentera, desertors de la guerra del Vietnam, i es presentaren com els primers disconformes amb el sistema i ens ensenyaren a viure de forma alternativa: fes l'amor, no la guerra, ús de drogues toves que es convertiren aviat en LSD i cocaïna, música sorollosa contra la cançó mel·líflua i «sexe, drogues i rock and roll».

El maig del 68 va contribuir a convèncer molta gent que la desigualtat social, racial o de gènere, estava basada en una estúpida creença que afavoria la classe dominant; la creença que el pobres, les persones poc dotades, les dones i els negres eren de naturalesa inferior. Un secular prejudici interessat del tot infundat, que no tenia raó de ser, i mantenir aquesta discriminació representava una injustícia i un atemptat als drets humans.

Aquest mes de maig se celebraran 50 anys dels disturbis al barri llatí de París entre universitaris i la força pública. Una proposta estudiantil que exigia un dràstic canvi de model de vida, un nou paradigma moral i d'organització social.

Un cant a la llibertat que va provocar la caiguda del primer ministre, Georges Pompidou. Al president De Gaulle per neutralitzar el maig del 68 se li va ocórrer un referèndum que va presentar com «Jo o el caos». Va ser quan André Malraux veient tan decrèpit el seu amic De Gaulle va pronunciar una frase antològica: «De Gaulle comet l'error de pensar que ell és el general De Gaulle». Va perdre el referèndum i en les noves eleccions generals les va guanyar un altre megalòman: Pompidou. Tanmateix els universitaris havien culminat amb èxit el complex d'Èdip freudià: havien matat el pare opressor, castrador i frustrant, el general De Gaulle.

Les protestes van acabar a finals de juny del 69. Havien principiat al maig del 68 de forma incerta i ingènua contra la societat de consum i tenien més o menys el suport d'alguns sindicats, pel moviment hippy i pel Partit Comunista francès, però la resta ho contemplava amb reticència, amb desconfiança. Cap dels dirigents de la revolta sabia com acabaria tot plegat perquè més enllà del desig vaporós de canviar el món («Para el món, que baixo!» «Imaginació al Poder») no hi havia uns objectius polítics definits. La política francesa havia envellit, massa temps de la dreta en el poder. Hi havia, doncs, un greu conflicte generacional. Mancava saba nova al poder («Perquè en lloc d'agafar el metro cada dia no prenen d'una punyetera vegada el poder?» es llegia en un grafit pintat a la paret de la Sorbona).

Per als escarrassats obrers, que encara tenien oberta la ferida de la Segona Guerra mundial, els estudiants de París eren uns nens de casa bona i més que lluitar per un món més just i solidari s'avorrien i el que volien era fer fora en De Gaulle per situar-se ells o els seus familiars en el poder.

Malgrat, doncs, que no il·lusionaren els treballadors, el Maig del 68 va ser un tall ètic amb la tradició, un nou estil de comportament més lliure, menys convencional en tot, no sols en els signes externs (vestir desmanegadament, cabell llarg, barba bíblica, bigoti Che Guevera) també en la configuració de la relació en les parelles, com una inflexió en la família patriarcal, en moltes normes de conducta social i en l'emancipació de la dona.