Periòdicament treuen el cap els profetes que decreten el naufragi de la societat sencera en un pèlag de descreença. Sovint, els endevins arriben a aquesta conclusió perquè no aconsegueixen vendre els seus bàlsams doctrinals. No hi ha motius per incórrer en el desànim, ni que sigui amb Chesterton perquè «quan deixem de creure en Déu, no passem a no creure en res, sinó a creure'ns qualsevol cosa».

La ciència sustenta aquesta epifania de credulitats. Gràcies a ella, la persona segueix tenint fe en l'ànima, llevat que ara la situa al seu mòbil. Convé moderar les reaccions instintives que maleeixen la ubicació pagana de l'essència humana. Un succint repàs a la simbologia religiosa demostrarà l'estrany poder atorgat a objectes tan inesperats com les sabatilles del papa Ratzinger, falsament atribuïdes a Prada.

Ningú necessita convèncer-se de la importància que concedeix al seu mòbil. En tot cas, necessita curar-se de l'addicció a la ferralla electrònica. Els secrets inconfessables ja no s'arxiven en el cervell, han estat traspassats a les pròtesis, que així adquireixen el valor de reducte últim de la personalitat. Aquí s'emmagatzemen les imatges, no només de contingut sexual, massa febroses per ser concebudes per la ment. No obstant això, els usuaris no troben cap inconvenient a recollir-les gràficament en les seves ànimes portàtils, i a conservar-les per l'eternitat. Millor encara, a enarborar-les com un distintiu.

Si se li pregunta a algú pels trets del seu caràcter, li costarà especificar-los i lliurarà a canvi dades arxivades al seu telèfon. Necessita consultar-lo, no considerarà rellevant cap característica que no hagi pres la precaució d'arxivar. En aquest apartat, el sensacional èxit de taquilla de la pel·lícula Perfectos desconocidos la va erigir en l'artefacte pedagògic idoni, per convèncer els espectadors del valor sagrat que concedien als seus mòbils.

Perfectos desconocidos és una au exòtica del cinema espanyol, en tant que plantejava un problema real i el resolia amb elegància. Es basa en el joc aparentment innocu de lliurar el telèfon propi a la parella i als amics reunits en un sopar. El desenvolupament de la pel·lícula mostrava el trànsit des d'una aparent frivolitat dins del cercle íntim fins a la crueltat d'obrir-se l'ànima en canal. De nou, sense necessitat de l'enutjosa intervenció corporal, sobretot a través de la delegació de la personalitat.

Una altra conclusió és que els éssers humans menteixen, només els telèfons diuen la veritat. El director Álex de la Iglesia va revelar la indiscreció d'una disputa sorgida durant el rodatge de Perfectos desconocidos, entre els actors Ernesto Alterio i Juana Acosta, esposos en la ficció i en la vida real. Aquesta pèrdua de la neutralitat interpretativa, a càrrec de professionals bregats, confirma el poder que s'adjudica als mòbils.

Les desavinences no se cenyien a la ficció. Les riallades durant la projecció de Perfectos desconocidos es concretaven en les parelles que sortien barallades del cinema, cavalcant sobre el retret «i tu de què reies tant?» Desperfectos conocidos hauria de servir de títol alternatiu, però la sorpresa hilarant de la pel·lícula demostra que els usuaris de mòbils no han llegit totes les clàusules del contracte de cessió de poder. Automatisme i autonomia no estan gaire allunyades en el diccionari, segons confirmarà una consulta al telèfon.

La pel·lícula se centrava en els riscos del despullament propi, però la ment aliena també guarda sorpreses quan es presenta sense roba. Només hi ha una cosa més perillosa de lliurar el mòbil a una altra persona, i és accedir al seu. Més enllà d'aquest símptoma del masclisme dominador, cap ésser humà sobreviuria al coneixement exhaustiu de les opinions que suscita en els seus coetanis. La possibilitat de saber-ho tot sobre un mateix sense necessitat de pensar-se és la nova poma del paradís, més enverinada que el descobriment dels crims aliens.

No totes les persones aconseguiran assemblar-se a la documentació recollida en els seus mòbils, una disfunció que comportarà crisi d'identitat curables per telèfon. Només cal recordar el valor criminal que es concedeix als tuits en condemnes extravagants, per presagiar que els nous criteris de veritat tecnològica tampoc garanteixen les solucions, encara que sí les emocions fortes. Crear una personalitat del no-res és fascinant, llevat que aquesta operació ex nihilo vulgui dir que no es disposa de res per a crear una personalitat.