Els començaments de l'excursionisme català hi havia uns quants trets que perfilaven la personalitat de l'excursionista : entendre un mapa per seguir un camí, saber-se les siluetes de les muntanyes,començar a fer un herbari, algun coneixement de roques i terres, llegir el llenguatge dels núvols, cantar tonades dites de muntanya i, sobretot, afiliar-se a alguna entitat excursionista, amb freqüents activitats culturals, sempre amb un ull i un peu a la muntanya. Aquells esquemes continuen vius en alguna banda de Catalunya, però la massiva presència de gent a les nostres muntanyes no encaixa gens en aquell model descrit.

Actualment les muntanyes tenen una infinitat de visitants, podríem dir-ne excursionistes «express». Molts d'aquells antics camins s'han modernitzat i ara sa majestat el cotxe arriba a tot arreu. Però així i tot encara existeix la pràctica, l'afició, el bon gust,l'estimació de les velles i belles dreceres que s'han de fer caminant, corriols de bosc d'excel·lent respiració, indrets que se't fan familiars, que entrelliguen la persona a una natura determinada, més del que pot semblar vist des del desconeixement.

Convé fer algun tast de natura. Per això tenim a l'abast la muntanya baixa o mitjana, que no té res a veure amb aquella arrogància de la muntanya venerada i enorgullida que «alçarà son front altiu», com ens deia el vell cançoner de muntanya.

Afluixem. Ara parlem de muntanyes més familiars. Aquí mateix, a Girona, Sant Daniel, una vall, uns turons i un camí del santuari dels Àngels. L'oferta de l'autèntica naturalitat es podria complementar amb alguna publicació editorial que expliqués la vitalitat que conté de tot ordre, generada aquí al llarg dels temps. Caldria recordar que abans dels anys noranta la muntanya de Sant Miquel tenia els seus camins inaccessibles i el seu castell, unes restes, era oblidat i abandonat; uns veïns i amics, amb Isidre Olivet al davant, varen desbrossar degudament els camins, els varen reconstruir i varen fer possible arribar a entrar a les ruïnes del castell, va venir també la restauració curosa de les fonts de l'entorn, i el tractament dels arbres que calia; tot, en una discreció absoluta, una feina que -possiblement- mai nungú ha publicat ni agraït. Sant Daniel és terra de bones dedicacions. Manuel Ibarz i Roqueta va esmerçar-hi un estudi de les orquídees que hi neixen, fins a deu espècies diverses. Més endarrere en el temps, Joan Badia va escriure E l pecat de la novícia (1924), conte inspirat en l'atractiu d'un ametller florit i el poètic desig d'una benedictina del monestir de Sant Daniel. Les amistats, curiositats, creacions, que ha inspirat Sant Daniel deuen ser incomptables. Les antologies literàries han omplert moltes pàgines amb l'essència d'aquesta vall i els turons que l'encerclen; espigolem només d'un poema de Pere Ribot: «aquí reneix l'alegria, i se sotmet el cor rebel a la pau i li dona aire la vall de Sant Daniel».

Tanta cultura, construïda i treballada en silenci, i i tanta estimació autèntica d'allò que aquí s'ofereix, deu ser una herència joiosa d'aquell esperit benedictí, civilitzador, que va fundar al cor de la vall un monestir, ja fa més de mil anys.

Cal fer-ne memòria, recopilar-la i transmetre-la, segons el vertader estil del vell excursionisme, que tantes coses va ensenyar a les èpoques reculades. Sempre tindrem un Sant Daniel per a viure'l. I ara proposem de poder-lo llegir.