06 de abril de 2018
06.04.2018

Els «banys àrabs» de Girona

06.04.2018 | 07:06

Fa una colla de mesos que ha emmudit el petit campanar de les Caputxines. El vell casalot del segle XVII que comprenia la pràctica totalitat de la illa de cases entre els carrers del Llop i de Sacsimort. El silenci de la clausura trencat de matinada per la campana de dos quarts de sis és ara un silenci inert; els passadissos de cel.les romanen buits, la capella va agafant gruix de pols i els dos claustres amagats als ulls dels gironins veuen com la vegetació, sense cura, va agafant un aire d'abandonament. Les grans terrasses amb vistes excepcionals als contraforts de la Catedral o al campanar de Sant Feliu són el refugi només de coloms. Els safareigs, les cuines, el celler, els tallers són ara espais aturats en el temps, sense vida. Ningú no trenca l'austeritat extrema del cementiri on reposen les monges que van viure i morir en aquest convent.

La clausura extrema i la pobresa màxima havien dominat la vida d'una comunitat lliurada a l'oració i a l'atenció dels habitants més pobres dels barris que havien crescut a l'ombra de la Catedral i de Sant Feliu. La força emergent dels grans monuments eclesiàstics contrastava justament amb un barri d'apilonament i insalubritat que alimentaria alguna de les creacions literàries més reeixides de la història de la ciutat.

El convent tenia només algunes escletxes cap enfora. El torn que ara ja no gira, una mena de nòria horitzontal que mantenia el contacte amb el món exterior; les finestres dels pisos alts, els grans badius dels estenedors, la finestra al peu del campanar, les finestres reixades del cor de les monges a l'església, i les reixes amb vistes als Banys Àrabs. En un racó del pis alt una finestra petita dona directament al passadís aixecat que corona el circuit de la visita dels Banys. Aquí algunes monges àvides de contemplació de la vida exterior havien col.locat un tamboret des d'on enfilar-se per veure els visitants transitar.

Des que les Caputxines van comprar aquesta finca a principis del segle XVII, els antics banys romànics de la ciutat que havien esdevingut propietat privada i havien perdut la seva condició medieval de servei públic de concessió reial, hi estaven incorporats. Els banys de la ciutat van ser dependència monacal des del segle XVII fins el 1930. Les monges havien transformat l'antiga piscina en safareig i hi feien tota mena d'activitats en una situació que, com aturats en el temps, la clausura en preservava amb transformacions la seva integritat bàsica.

L'any que ve farà noranta anys de la signatura del conveni (febrer de 1929) entre la comunitat de monges caputxines i la Diputació de Girona. L'acord establia que les monges cedien l'ús dels Banys, sense renúncia a la propietat, a la Diputació amb l'objectiu de fer-los visitables. Calia abans segregar la part de la finca objecte del conveni i restituir a l'interior del convent les dependències que fins aleshores les monges tenien escampades per l'espai i les sales, més o menys deteriorades i deformades, dels Banys. El mateix conveni establia que en el cas que acabés la vida monàstica la Diputació de Girona tenia el dret de tempteig i retracte de la part segregada. Amb posterioritat a la signatura del conveni les Caputxines van inscriure al Registre de la Propietat la totalitat de la finca (21 de juny de 1930) i quatre dies més tard (el 25 de juny de 1930) la literalitat del conveni. Molt més endavant l'any 1979, a la tardor, les Caputxines a través del seu advocat van fer un nou assentament al registre pel qual i passats els anys transformaven la possessió en domini.

Fruit del conveni una comissió de tres arquitectes: Jeroni Martorell, del servei de catalogació i conservació de monuments, Rafael Masó, de la Comissió Provincial de Monuments i amic de les monges i Emili Blanch, arquitecte de la Diputació, definien el grau d'intervenció, les excavacions arqueològiques i el nivell de rehabilitació necessaris per a fer visitables els Banys. Els treballs principals es dugueren a terme entre 1930 i 1931, culminaren el 1933 amb unes cobertes metàl.liques que havien de resoldre els problemes de degoters i amb l'obertura al públic i seguirien fins el 1936. Des de 1935, després de la mort de Rafael Masó, Josep Puig i Cadafalch es va fer càrrec de la culminació de les obres i ell mateix a traves de l'Institut d'Estudis Catalans donaria a la impremta una Guia Descriptiva dels Banys que s'editaria en diversos idiomes.

El monument civil més important de l'època medieval s'havia rescatat per al poble i esdevenia així símbol laic de la represa turística, monumental i cultural d'una ciutat que s'emmirallava tant en l'aigua de la piscina dels Banys com en l'enlluernadora blancor de l'escola Ignasi Iglésies als primers contraforts de la muntanya de Montjuïc.

Ara sabem molt més de tot això gràcies a l'exposició i al catàleg Puig i Cadafalch, Masó i els Banys de Girona (Fundació Rafael Masó, 2017), on Rosa Maria Gil i Tort ens presenta dades, interpretacions, documents i cronologia de l'exclaustració i de la restauració dels Banys.

També a traves del libre sobre Rafael Masó, Arqueòleg (Ajuntament de Girona, 2017) que hem escrit conjuntament amb la Rosa Maria Gil. Finalment en aquest 2018 els Banys de Girona s'inscriuen de ple dret en la bibliografia de l'Institut d'Estudis Catalans a través de la monografia del professor Xavier Barral i Altet: Els Banys «Àrabs» de Girona. Estudi sobre els banys públics i privats a les ciutats medievals (Barcelona, Memòries de la Secció Històrico-Arqueològica, CV, IEC, 2018).

Per concloure, fa uns mesos en unes Jornades dedicades a Puig i Cadafalch i celebrades a Girona vaig plantejar la necessitat d'enfocar amb urgència dues qüestions: d'una banda la materialització del dret de tempteig i retracte per part de la Diputació per tal de fer efectiva la propietat pública dels Banys en el seu estat actual; de l'altra la necessitat de plantejar una operació pública amb la totalitat de l'antic convent de les Caputxines amb la finalitat de completar el procés històric a la inversa, incorporar el convent al circuit dels Banys, fer possible la continuïtat de les exploracions arqueològiques i garantir un ús públic, cultural i cívic, d'aquesta immensa edificació buida de vida i ancorada en el passat des de fa segles.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook