A mesura que la veritat es difumina, també la mentida va perdent els seus contorns i es mimetitza amb la imatge d'una veritat ja inexistent. No és una característica específica del nostre temps, encara que la tecnologia i la mobilització de les masses hagin fet no poc per augmentar la confusió. A principis dels anys 30, en la seva correspondència privada, l'escriptor alemany Ernst Jünger observava que el propi de la modernitat no és tant una crisi que desdibuixi la veritat -aquestes veritats que ara són sempre relatives, insubstancials, fruit d'un consens capritxós i precari-, sinó l'evident dissolució del mal que, amb la frivolitat d'un perfum, penetra lentament en les diferents capes de la societat. Per descomptat, la caiguda dels dics de la contenció moral -la vella educació en virtuts i models exemplars- ha servit per accelerar la gangrena que afecta a l'actual debat democràtic. Un recent estudi sobre la propagació de les notícies a les xarxes ha pretès demostrar que les falses es difonen més ràpid i abans que les veritables. Diríem que es tracta del prestigi de la sospita, alimentat pels corrents subterrànies de les filosofies del segle XX; l'obra de Kafka ens recorda que ningú és innocent, sobretot si un compta a favor seu amb el poder d'acusar.

Amb les xarxes, el soroll ha adquirit tal magnitud que no resulta senzill distingir les ombres de la claredat. Igual que en les sèries infantils d'animació, els tocs d'atenció són tan continus que l'important passa desapercebut, la qual cosa ens apropa perillosament a la definició que Hannah Arendt va suggerir per al totalitarisme: un món ideològic on ja no queda clara la diferència entre realitat i ficció, entre veritat i mentida. En clau postmoderna, la narrativa -és a dir, el relat amb el qual ens emboliquem- resulta més important que el nus concret de la realitat. Les paraules fetitxe serveixen com a senyals de sentit que provoquen reaccions emocionals instantànies: un bany hormonal que no necessàriament eixampla la nostra mirada. Si acceptem que la literatura i l'art han fet més pels drets de l'home que la filosofia i el poder polític, no cal oblidar que l'ofici literari consisteix bàsicament a explicar una veritat amb les eines de la ficció. Tot i que no era d'això del que parlem avui, sinó més aviat del contrari. A l'erosionar la frontera entre la veritat i l'engany, la capacitat il·luminadora de l'art queda retallada. El Nobel rus Solzhenitzyn va escriure pàgines reveladores al respecte.

La premsa nord-americana ha calculat el nombre de mentides que ha repetit Donald Trump en el seu primer any de presidència: sis al dia. Però no es tracta d'un privilegi de la política nord-americana ni del president Trump; afecta -almenys- a tot el món desenvolupat, que és el que coneixem. Si fins i tot l'entorn del papa Francesc ha fet un ús injust de les cartes privades del papa emèrit! Quantes mentides es van propagar durant el referèndum del Brexit? Quantes n'han repetit els polítics per emmascarar la metàstasi de la corrupció? Qui pot negar avui que, des dels moviments antisistema, s'utilitzen contínuament dades falses -o malinterpretades- per trencar les costures de la democràcia i crear un clima de victimisme i malestar? Qualsevol idea justa s'enrareix al sotmetre-la a una dieta de falsedats i mitges veritats. I, a l'extremar els seus postulats, embogeix de forma fanàtica.

Recuperar el prestigi de la veritat constitueix el primer deure de la democràcia, el més urgent si volem restaurar la confiança en les institucions, la classe política i els mitjans. Recuperar la veritat i no amagar-se darrere del silenci o d'un mur de mentides. Explicar per exemple per què no es poden apujar les pensions amb la inflació o quins són els efectes reals -positius i negatius- de la globalització. Explicar amb nitidesa que les lleis han de modular els actes de sobirania política però no substituir-los. Explicar que cadascuna de les nostres decisions públiques té costos assumits i que per això és crucial no deixar-se guiar per les emocions. Explicar, senzillament, que és la veritat el que salva la democràcia i no la mentida.