El filòsof Michel Lacroix sosté que, en les societats democràtiques, els subjectes creuen que la seva llibertat està satisfeta i que la nova aspiració s'ha desplaçat a la intimitat. El projecte dels individus, doncs, no consisteix a alliberar-se d'un poder arbitrari o a conquerir llibertats públiques, sinó a obtenir el dret d'expandir els seus estats afectius.

L'emoció, indica aquest autor, «és la nova frontera del combat per la llibertat». O sigui, l'excés de llibertat és la causa d'una certa renúncia? a la llibertat! Les comunitats digitals articulades al voltant de les xarxes socials comparteixen emocions i alhora ximpleries, es mobilitzen políticament i participen en votacions per decidir qui guanya Operación Triunfo.

En un entorn en què mana la cultura de l'individualisme, la solidaritat ha esdevingut una pràctica entretinguda que no representa cap deure ni obligació. És un valor cosmètic. L'altruisme, entès com a virtut, basat en els ideals de l'humanisme, està lluny dels envasos de cafè distribuïts per una ONG i de la majoria de campanyes per Facebook, Instagram o Twitter.

La solidaritat és compulsiva i es plasma a través d'uns símbols d'allò més eficients, encara que no tinguin fonaments racionals. L'acció combinada dels mitjans de comunicació i les plataformes 2.0 dispara l'emoció del públic. Com destaca l'escriptor Malcolm Gladwell, mentre que abans «el que definia els activistes eren les seves causes, allò que els defineix ara són els instruments que utilitzen».

A parer seu, els vincles a la xarxa són «febles», raó per la qual «difícilment portaran a un activisme d'alt risc». El que impulsa a fer front a un adversari o rival no és el fervor ideològic, sinó «el grau de connexió personal». L'espai mediàtic tecnològic és un mercat instantani i constantment obert.

Internet ha possibilitat una revolució en el camp del màrqueting: avui, les marques ho saben pràcticament tot dels seus clients, inclosos els potencials. És així perquè els ciutadans regalen les seves dades sense pensar-hi gaire. A més, difonen i redistribueixen de franc materials i continguts que permeten que les empreses segueixin fent negoci.

Si parlem de lluita política, en el millor dels casos, l'usuari digital s'emociona; en l'àmbit de les relacions socials, s'estableixen unions transitòries i volàtils; només en el consum es troba un jo tranquil o, en paraules del sociòleg Gilles Lipovetsky, «sense dolor». L'economia s'ha fet global gràcies a la Web, en canvi, la política i la societat continuen ancorades a institucions ineficaces.

Els lligams virtuals són fràgils, en especial, perquè es donen sobre un indret que no és físic i entre actors que sovint són anònims o, com a mínim, que no són transparents. Sense geografia o territori, l'antropologia pateix un gran desconcert. En aquest punt emergeix l'aparent especificitat del moviment català per la independència. L'activisme ciutadà pivota sobre un lloc d'identitat, històrica i relacional.

El professor i investigador Marc Augé parla dels «no-llocs digitals», on els navegants únicament estan en contacte «amb una altra imatge» de si mateixos. Però Catalunya és un país tangible. A més, a diferència del que va succeir amb l'anomenada «Primavera àrab», als centenars de milers de participants del Principat que han protestat, no se'ls defineix per les eines tecnològiques que fan servir, sinó per la causa que defensen.

Gladwell va assenyalar -amb ironia- que la revolució «no seria tuitejada». Els indignats ja van obtenir un èxit notable el 15-M gràcies a una intel·ligent combinació d'estratègies i recursos tradicionals i electrònics. El sol de l'estiu sobre la madrilenya plaça del Sol va mantenir la promesa de la transformació i la va convertir en un escalf agradable, fins que la victòria del Partit Popular en les eleccions generals del 20 de novembre de 2011 va començar a apagar aquell ardor.

En clau exterior, les adhesions recollides pels independentistes s'ajusten de manera predominant al que han censurat els analistes digitals més crítics: l'emoció preval sobre el compromís profund. No obstant això, la dimensió interna els treu la raó. La fidelitat a l'objectiu és absoluta, a les manifestacions i a la Web, plena com la «plenitud de l'any». Justament això significa en llatí auctus annus, origen etimològic del mot català «autumne», sinònim de tardor.

L'entusiasme que es podria derivar d'aquesta evidència es refreda de sobte en comprovar que, a l'altra banda, els internautes es comporten igual, és a dir, lliuren la batalla per la unitat d'Espanya amb idèntica intensitat. Llavors, l'hivern congela els somriures revolucionaris perquè, com ens recorden últimament els hackers i els bots russos, tothom acaba fent el mateix a la xarxa.