Escric aquest article una vegada difosa la informació segons la qual la justícia regional d'Alemanya nega l'existència d'un delicte de rebel·lió i deixa en llibertat sota fiança Carles Puigdemont. Pel matí, l'Audiència Nacional havia anunciat l'obertura de judici oral per un presumpte delicte de sedició contra l'antic major dels Mossos, en Josep Lluís Trapero, i tres altres persones.
S'espera, endemés, què diuen la justícia de Bèlgica i la d'Escòcia sobre la inculpació judicial al més alt nivell de tres antics consellers del govern de la Generalitat. I, pel que sembla, Suïssa no pensa en la deportació a Espanya de dues líders del sector independentista que s'han refugiat allí.
Aquí no hi ha ningú que entengui res. Per començar, que els estats membres de la Unió Europea no hagin adaptat els seus respectius codis penals al llistat de conductes il·lícites pel qual es dona l'extradició de presumptes delinqüents i que, a més a més, tampoc no hagin conceptualitzat de manera uniforme els delictes. Poso l'exemple hispà-germànic: És o no és el mateix un delicte de rebel·lió que un delicte de traïció a l'estat? Els dos són de gran calibrada, però si no són el mateix, aleshores, com es possible la dualitat interpretativa donada a la república alemanya entre el fiscal i el tribunal?
Per seguir, pot existir un espai comú de seguretat si els estats signants no unifiquen prèviament el concepte i el terme del delicte? Exagero, però ho dic perquè se m'entengui més i millor: El que és un crim en un estat, pot interpretar-se com un robatori a casino de joc en un altre estat? El sentit comú diu que no; que de cap de les maneres. Però, tanmateix, no és el que veiem? L'anomenat espai Schengen ha anat derivant cap a un control migratori i s'ha deixat pel camí la política de col·laboració transfronterera policial i judicial. S'ha devaluat pel bonisme regnant, que és una de les causes del creixement de la ultradreta.
I, per acabar, la Unió Europea no diu, en els seus tractats, àdhuc els fundacionals de Roma, que cap estat no democràtic pot formar part de la mateixa? Sí, ho diu, i precisament per això Turquia no hi té cabuda malgrat que porta anys demanant el seu ingrés. I aleshores, què és un estat democràtic sinó un estat de dret amb la clàssica divisió de poders? Essent així, com és que un estat posi en qüestió tot l'arbre constitucionalista d'un estat que també és soci seu?
Alguna coses, coses importants, trontollen quan Alemanya ara, Suïssa abans que tot comenci, i previsiblement Bèlgica i Escòcia li serveixin a Espanya un seguit de plats amb botifarres. O potser les coses aquí no es fan del tot bé?
Doncs no, les coses aquí es fan tard i solen fer-se malament. Poso com exemple les dues vares de mesurar delictes que han exhibit l'Audiència Nacional i el Tribunal Suprem sobre uns fets si no iguals, sí analògics, tots ells en relació a fets succeïts els dies 20 i 21 de setembre i 1 d'octubre, per no esmentar la quasi saviesa bíblica que porta la sentència relativa a l'Exèrcit a l'Expojove de Girona. No és que desitgi presó per a ningú, perquè per descomptat no la vull per als que fan ús legítim de la seva ideologia, només faltaria!, però aquest «tots contra tots» que ens ofereix la justícia amb les seves individualitats i sota el paraigües de la seva independència no és exemple de res. I s'ha de dir així.
