Un dels principals entreteniments d'aquests dies consistia a analitzar si el que en la legislació penal espanyola es qualifica com a «rebel·lió» es correspon, o té estreta semblança, amb la manera com en el Codi Penal alemany es descriu l'«alta traïció». Els conceptes (defensa de la integritat territorial de l'Estat i de la Constitució) són intercanviables entre un sistema legal i l'altre, però la possible diferència resideix en el que hem d'entendre com a «violència» a l'hora d'atacar el bé jurídic protegit.

L'assumpte té la seva importància perquè estava en joc delimitar el territori processal en què ha de jutjar-se el senyor Puigdemont. El jutge del Tribunal Suprem espanyol que va lliurar l'euroordre de recerca i captura entén que en el curs de l'anomenat procés va haver-hi actes de violència física i moral que poden ser-li imputables per la seva condició de president d'una comunitat autònoma que ell i altres van voler convertir en una república separant-la de l'Estat. I tot això mitjançant un referèndum il·legal, una llei de transitorietat també il·legal i una clamorosament il·legal declaració unilateral d'independència. Les autoritats catalanes, després destituïdes en aplicació de l'article 155 de la Constitució de 1978, van argumentar en descàrrec seu que el Procés s'havia desenvolupat pacíficament en tot moment, que els actes de violència només van ser executats per la policia de l'Estat colpejant una multitud indefensa, i que la declaració d'independència va ser un acte purament simbòlic i sense efectivitat jurídica. Vaja, alguna cosa així com una representació teatral.

Faltava per saber si els tribunals alemanys entendrien que el concepte de «rebel·lió» encaixaria amb el seu de «alta traïció» i, per tant, si procedirien a lliurar el senyor Puigdemont a Espanya perquè se'l jutgés també per aquest delicte. I pel que acabem de saber sembla que no ho entenen així i han acordat deixar-lo en llibertat provisional mentre estudien la resta dels delictes que se li imputen.

La decisió deixa en evidència al jutge Llarena, que resta davant l'opinió pública com un inquisidor que va pretendre forçar la interpretació de la llei a la recerca d'assegurar-se un major rigor punitiu. I per descomptat donarà munició argumental als sobiranistes catalans. En qualsevol cas, convindria que la Unió Europea unifiqués criteris sobre el que sigui penalment la «violència» perquè aquest terme té moltes accepcions i no només cal entendre com a tal a la que s'exerceix mitjançant l'ús de les armes.

Des d'un punt de vista literari, m'agrada més, perquè em sembla més fi i aristocràtic, el terme «alta traïció» que el de «rebel·lió». El primer d'ells sembla al·ludir a la intervenció de les elits en un escenari institucional elevat, a conjures palatines, i l'espionatge protagonitzat per belles i astutes dones. El segon, en canvi, pressuposa la irrupció de masses enfervorides per crides demagògiques a la subversió, desagradables execucions públiques, aldarulls al carrer i desordre revolucionari en general.

Per descomptat, hi ha traïcions altes i baixes de la mateixa manera que hi ha passions altes i baixes, però això no és tema d'aquest comentari. Vist el que s'ha vist, alguns arribaran a la conclusió que violar reiteradament la llei no és violència.