Mai he estat marxista, però entenc que és difícil no sentir en algun moment la seva fascinació. En una època mancada de grans relats, Marx va introduir una religió substitutòria plenament efectiva. En el seu credo incloïa un sentit de la vida, un regle pautat de dogmes, un enemic clar i un horitzó d´utopia que ja no se situava en l´altre món, sinó precisament en aquest, a l´abast de la mà. Com profeta d´una nova religió, es va alimentar d´un malestar real i quantificable: el de les masses proletàries que creixien i s´amuntegaven al voltant de les grans fàbriques. Com a filòsof de la sospita, va sostenir que el capitalisme ocultava en el treball una relació de domini i explotació no gaire diferent de la que en l´Antiguitat pesava sobre l´esclau, només que més sofisticada. Creia que el capitalisme constituïa, no el final del camí de l´evolució humana, sinó un salt necessari i imprescindible que ens portaria al socialisme. D´alguna manera, va tenir raó per la via de la socialdemocràcia i l´economia d´Estat. La seva dialèctica de la Història va introduir el concepte de la «lluita de classes» com a motor de transformació social, la qual cosa equival a suposar que la violència -ja sigui d´alta o de baixa intensitat, segons els casos- mou el progrés. Totes les revolucions contemporànies s´inscriuen en aquest marc.
La democràcia liberal es va enfrontar al marxisme a partir de la idea del «consens flexible», en la qual acabaria inserint el socialisme europeu d´arrel no totalitària. Aquest va ser el cas del gran corrent socialdemòcrata que va posar, juntament amb la Democràcia Cristiana, els fonaments de l´Estat del benestar. Com podem llegir en Karl Marx i la reforma social -un llibret, que acaba de publicar Página Indómita, del pare de la socialdemocràcia Eduard Bernstein, la mateixa evolució del capitalisme va fer innecessària la doctrina de la catàstrofe política -com pitjor, millor!- per accelerar els canvis socials. Es tracta, sens dubte, d´un exemple de la intel·ligència liberal, de la qual el socialisme democràtic se sentirà hereu ja a principis del segle XX. «De fet escriurà Bernstein, no hi ha pensament liberal que no formi part de l´equipatge teòric del socialisme. [...] Per destruir el feudalisme i les seves rígides institucions corporatives va ser necessària la força. [...] Però les institucions liberals de la societat moderna difereixen d´aquelles precisament en què són flexibles i capaços de canviar i desenvolupar-se. No cal destruir-les, sinó tan sols aprofundir en el seu desenvolupament».
Aquesta última idea circumscriu la lluita de classes al marc institucional i exemplifica l´autèntic sentit democràtic de la humilitat. No en va es podria afirmar que el gran èxit de les democràcies de la segona meitat del segle XX va ser fer més humils les ideologies, atenuant els trets més dogmàtics dels seus diferents credos: socialistes i conservadors es van trobar en la defensa de les polítiques públiques del benestar i en el reconeixement de les institucions representatives liberals; el nacionalisme -gran responsable de les guerres europees- va compendre que el futur del continent passava per la cooperació transfronterera; les monarquies es van fer parlamentàries i el republicanisme, més conservador. Aquesta modèstia dubitativa va fer possible el progrés durant dècades, fins que va tornar la impaciència de la utopia. La socialdemocràcia, desorientada després de la caiguda del Mur, va deixar de banda el discurs econòmic per reformular el marxisme des d´una lectura identitària de la realitat. Ara ja no és la lluita de classes -modificada i atenuada per la bondat del consens liberal el que impulsa el progrés social, sinó el conflicte obert entre identitats, sobre el qual ja no hi ha cap acord. El resultat és un món molt més fracturat, cec moralment i afectat d´una variant victimista del narcisisme: «Només el meu dolor i les meves necessitats importen». I quan això passa, ja no queda espai per a la humilitat democràtica sinó només per al perillós fantasma de la puresa doctrinal.
