Anys enrere quan una noia es volia casar i tothom sabia que no estava preparada per portar la casa adequadament es deia que ni tan sols estava capacitada per fer un ou ferrat. El mateix s´aplicava a un home que enviudés. Se´l creia, i realment ho estava, molt desemparat. I era normal dir: pobre home, no sé pas com s´ho farà, si mai ha estat capaç de fer ni un ou ferrat. Sembla ser que coure un ou ferrat era la més simple operació de la cuina familiar. No ser capaç de fer un ou ferrat era senyal de trobar-se negat davant qualsevol problema culinari. Aquella futura mestressa de casa o aquell pobre vidu estarien condemnats a passar gana. Semblava que el més important per fundar una família era saber cuinar i a poder ser fer-ho amb art i eficàcia. Fins i tot s´havien creat institucions per formar les futures mestresses de casa. No sé si ara n´existeix cap.

Però em sembla que les coses han canviat molt des d´aquells temps a què ara em refereixo. A mitjan del passat segle vint, a Barcelona, al barri d´Horta, les religioses dominiques de l´Anunciata hi tenien una escola especialitzada per a noies que es preparaven per al matrimoni. Només en tinc alguna referència; però sí que em consta que una de les coses que hi aprenien era la de cuinar a satisfacció del futur marit i dels fills que poguessin arribar. Suposo que, tractant-se d´una entitat religiosa, també hi devia haver classes de temes més importants que la gastronomia.

Per aquell mateix temps, també a Girona se celebrà un curs de cuina. L´organitzaren les senyores d´Acció Catòlica. Les classes s´impartien en la seu de l´entitat, el saló d´actes de Casa Carles. Impartia les lliçons un professional de Calella de la Costa, de cognom Vila. Aquell curs tingué una acollida extraordinària. Una assistència nombrosa i molt aplicada. I el més curiós és que tingué una ressonància ciutadana com mai s´hauria pogut suposar, i com vist des d´ara costa de comprendre. Aquell senyor Vila es feu popular entre els gironins, no només entre les senyores que assistien a les classes, sinó en tots els àmbits ciutadans. Fins en les tertúlies de cafè, exclusivament ­masculines. Tothom parlava del senyor Vila.

Arran d´això recordo l´anècdota que contaré a continuació: En aquell temps a Girona hi vivia i hi tenia el seu consultori un altre senyor Vila. El Dr. Narcís Vila Sabater, metge, pare i avi de molts altres professionals de la salut, metges, dentistes, farmacèutics. El Dr. Vila era un home molt simpàtic, un gran conversador i li agradava molt explicar anècdotes viscudes per ell mateix. Explicava que un dia passava pel pont de les Peixateries i va veure venir dos noiets que se´l miraven amb molta atenció i curiositat, mentre semblava que tenien una important discussió. Ell també interessat pel que els podia passar, els preguntà què discutien. Un d´ells li digué: Discutíem si vostè és el senyor Vila. Ho és? El doctor li respongué afirmativament. I aleshores aquell vailet es dirigí al seu company i li digué: Ho veus com t´ho deia, que és el cuiner.

Tornant al tema dels ous ferrats, potser podríem dir que si bé és una operació culinària molt simple i fàcil de fer, també podríem constatar que si no es té una mica de traça, en trencar l´ou pot quedar desfet i en lloc d´ou ferrat s´ha de convertir en una truita, que tampoc resultarà perfecta, especialment si l´ou s´ha trencat directament a la paella. Si el cuiner d´estar per casa no té prou pràctica, trenca l´ou en un plat i si queda sencer el tira a la paella per fer l´ou ferrat, i si s´ha desfet pot preparar la truita amb tota propietat.

No tothom fa els ous ferrats de la mateixa manera. Hi ha qui els fa de manera que quedi el rovell enter. Enmig de la clara. Procurant que el rovell quedi cru, mentre la clara quedi ben cuita i fins i tot rossejada en el seu entorn. El més difícil es separar la part de clara que pugui quedar sobre el rovell, amb tota cura per no desfer-lo. Un altre sistema, més pràctic, però potser menys estètic, és posar molta quantitat d´oli en la paella i coure l´ou de manera que el rovell quedi totalment envoltat per la clara. Això em recorda l´ocasió en què vaig veure fer més ous ferrats en ben poc temps. Era l´any 1946. Jo estava fent el servei militar obligatori. I estava de guàrdia en la caserna situada en el que és ara el carrer Emili Grahit, carrer que no era més que un projecte de via urbana. Aleshores pas del tren de Sant Feliu i un descampat, amb ben poques edificacions. Al final d´un dia, quan ja havien tocat retreta i silenci i en la caserna gairebé tothom dormia, rebérem una trucada telefònica, en la que s´anunciava l´arribada d´un destacament d´uns quaranta homes, als que s´hauria de donar sopar i allotjament. La cuina ja estava tancada. Però el cuiner i algun dels seus ajudants estaven localitzables. Avisat del cas, el cuiner digué que el més fàcil per improvisar el sopar seria fer ous ferrats. Jo vaig pensar que fer ous ferrats per quaranta comensals requeriria molt temps. Però el cuiner era el que sabia el que havia de fer. Obriren la cuina, encengueren foc. Prepararen un gran perola i quan l´oli era roent, mentre el cuiner anava trencant ous i tirant-los sobre l´oli roent, el seu ajudant al cap de pocs minuts els anava retirant. En ben poca estona quedaren enllestits prop d´un centenar d´ous ferrats.

Sempre han existit cuiners de gran categoria, i també cuineres molt competents, en fondes, hotels i restaurants. Però en les cases particulars la cuina sempre havia anat a càrrec de la mestressa de casa o, en les cases de senyors, d´una minyona de servei o d´una cuinera. Però també es donava el cas que en cases que tenien minyona per fer les feines més pesades, la cuina anava a càrrec de la se­nyora. Rarament era un home el qui cuinava. Jo havia conegut una senyora que deia que els homes no havien d´entrar a la cuina. Ho haurien de tenir prohibit. Si a casa meva ara estes vigent aquell criteri jo no esmorzaria ni soparia cap dia, i només dinaria dos dies a la setmana. De totes maneres, abans més que no pas ara, hi havia molts homes, ­potser la majoria, que no havien cuinat mai. Que ni sabien fer un ou ferrat. Recordo un meu amic que era un home molt competent i efectiu en la seva professió; però que mai havia fet cap feina de la casa. No havia fet mai cap ou ferrat. Va quedar vidu, i no tenia fills. I per treure´l del compromís, una seva germana, que vivia en una població propera, es desplaçava dos dies a la setmana, per preparar-li el menjar de cada dia. També hi havia homes solters o vidus que dinaven cada dia en un restaurant. O que anaven a viure a la fonda o en una pensió.

Ara tot ha canviat molt, hi ha molts ­homes que van a comprar al mercat i que no tenen cap problema per preparar un àpat. Són o, millor dit, som molts els que no ­només som capaços de fer un ou ferrat, si que també altres menges més complicades.