L equiparació del conflicte Catalunya-Espanya a un permanent partit Barça-Madrid s´intensifica cada dia. Tothom veu molts penals a l´àrea contrària i cap a la pròpia. L´àrbitre, sigui espanyol o alemany, sempre és parcial. Un sector celebra la detenció de Puigdemont com una Lliga de Campions i l´altra el seu alliberament. Passions més futbolístiques i emocionals que racionals. La realitat és menys excitant. Divendres passat, gairebé a la mateixa hora, l´últim president de la Generalitat, Carles Puigdemont, sortia d´una presó alemanya, i la principal entitat financera catalana dels últims cent anys, la Caixa, celebrava per primera vegada la seva junta d´accionistes a València, on ha fixat la seu després de marxar de Barcelona el passat mes d´octubre. Aquestes dues imatges retrataven l´autèntica realitat de país. La Caixa ha estat sempre estretament vinculada a la identitat catalana. Durant molts anys, després de la Guerra Civil, la majoria dels catalans consideraven que era l´única entitat on els seus estalvis estaven segurs. Tots ho hem sentit dir als nostres avis i pares. Fa escassament cinc mesos, Catalunya tenia unes institucions polítiques, la Generalitat, i unes entitats financeres de primer nivell, la tercera de l´Estat (CaixaBank) i la cinquena (Banc de Sabadell). Ara, no tenim res. El president de la Generalitat ha passat uns dies a la presó després de donar voltes per Europa perseguit per la Justícia espanyola i la Caixa ja no té la seu a Catalunya. I també han marxat més de 3.000 empreses amb una facturació anual de 44.000 milions d´euros.

Andreu Mas-Colell, que gaudeix d´un respecte econòmic i acadèmic gairebé general, va escriure fa anys a la Revista Econòmica de Catalunya que «el més essencial és que les seus de les empreses estiguin en el territori: a mig termini, val més tenir seus sense fàbriques, que fàbriques sense seus». Per a Mas-Colell, les seus són la «consideració central per a la qualitat econòmica d´un país». I fa menys de tres setmanes, el mateix Mas Colell va donar per fet que les empreses que han marxat no tornaran. És per celebrar tot això?