08 de abril de 2018
08.04.2018
LLETRES

Spielberg

08.04.2018 | 06:30

Sempre és entretingut veure la darrera entrega de Steven Spileberg. Aquesta vegada, Ready Player One, no decep. La pel·lícula presenta dos mons paral·lels, un emmarcat en la realitat i l´altre, en un ciberespai en el qual deambulen avatars de tota mena i condició. L´acció s´esdevé durant un joc i segueix el ritme frenètic dels jocs digitals. Tot passa ràpid. L´acumulació d´efectes especials se­nya­la un dels camins pel qual deriva el cinema: segueix els paràmetres audiovisuals dels jocs. A banda de ser una exhibició de l´enginy tecnològic que aclapara també hi ha bones idees, com ara prendre escenes d´altres pel·lícules famoses per incorporar-les al relat i la necessitat de passar pantalles i més pantalles dins d´una pantalla. L´autor no ha creat una icona tant potent com havia fet amb un tauró, un extraterrestre o uns dinosaures. La nar­ració dins de l´univers digital planteja la convenció del tot s´hi val. No hi ha límits a l´hora de bastir una mínima versemblança emocional ni tampoc quan es dibuixen els personatges, així, el món real entra a l´espiral que traça l´imaginat. Ready Player One és un conte futurista que tira milles sense tenir cap abaixador en la realitat. Planteja una pel·lícula que podria durar tota la vida i que no hauria de tenir un final sinó pantalles i pantalles que podrien desenvolupar accions paral·leles, girs de guió i sorpreses. No paren de passar coses i t´oblides del principi i no interessa el final, gaudeixes del moment. Es planteja una nova dramatúrgia. Spielberg, però, ha perdut una bona oportunitat: construir un dolent de categoria, un Moriarty, Joker o Doctor No, modern amb prou presència escènica perque calés en l´imaginari popular.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook