No és que m'agradi tirar aigua al vi dels que ja estan comprant filferro per construir la frontera catalana, però voldria fer notar que la jutgessa alemanya de no sé quin estat impronunciable, no ha reconegut la independència de Catalunya, ni tan sols el dret a decidir, de fet ni deu saber què coi reclamen alguns catalans, inclús potser es pensa que Catalunya és una cala de Mallorca. S'ha limitat a dictaminar que no cal que l'expresident català dormi a la presó, perquè la violència que va haver-hi a Catalunya no era suficient per amenaçar l'Estat espanyol. I ja està. Així que en Puigdi al carrer. Com una setmaneta abans. Això és tot. No negaré que per ell tingui importància, perquè acostumat a un tren de vida de business class, una setmana de ranxo penitenciari és cruel, i des d'aquí li desitjo que segueixi menjant musclos de gorra molt de temps. Però no arribo a comprendre què té a veure la llibertat provisional d'un pres amb la independència. De les reaccions exagerades d'alguns, es diria que la jutgessa de nom tan impronunciable com el seu estat, ha redactat una nova constitució catalana en substitució de la nonada de l'exjutge Vidal, ha traçat sobre un mapa d'Europa les fonteres de la república catalana i ha decidit vestir calces amb el dibuix de l'estelada fins a nova ordre, tot en un sol dia.

Fa la impressió que la catàstrofe del procés ha provocat que ara hàgim de considerar victòria transcendent qualsevol minúcia, tingui a veure o no amb la independència. D'aquí a res, ens manifestarem amb motiu de la comunió dels fills dels reclusos, de fet el pas lògic després d'haver patit (nosaltres, no ells) la seva sobreexposició lacrimògena als mitjans.

Això, suposant que algú encara recordi que en un principi el procés anava d'independència, cosa que dubto. La crua realitat és que després de la llibertat de l'expresident, ens trobem demanant l'amnistia dels engarjolats i la formació d'un govern que permeti retirar el 155 i recuperar l'estatut. O sigui, «Llibertat, amnistia, estatut d'autonomia», tanta història per acabar tornant a reclamar el que vam aconseguir fa 40 anys. Perquè després diguin que el procés no ha servit de res: com a mínim per sentir-nos joves. No ens falta més que abrigar-nos amb una trenca, taral·lejar Libertad sin ira i esperar l'arribada del pujolisme.