09 de abril de 2018
09.04.2018

ELS TEÒRICS DE LA DESOBEDIÈNCIA CIVIL (II)

09.04.2018 | 07:05

Dèiem en el darrer article sobre aquest tema del passat 29 de gener que no sempre obeir les lleis és just i que la simple legalitat no és cap garantia de democràcia. Oferíem notícia dels primers tèorics de la desobediència civil (DC) i d´algunes personalitats que la practicaren. Per a Howard Zinn (1922-2010) a Disobedience and Democracy (1968), la DC és «la violació discriminada i deliberada de la llei amb un propòsit vital de gran importància». Alguns troben aquesta definició massa àmplia. Avui seguim construint un panorama històric de posicionaments.
Per a un dels deixebles de Passerin d´Entrèves, Norberto Bobbio (1909-2004), la DC es porta a terme amb la finalitat immediata de demostrar públicament la injustícia d´una llei, amb l´objectiu mediat d´induir el legislador a canviar-la. Per això, es presenta més enllà de la legalitat i exigeix ser tolerada com a lícita i obligada. Mentre la desobediència comuna o criminal seria un acte que desintegra l´ordenament jurídic i ha de ser, per tant, impedida, la DC apunta a canviar l´ordenament per millorar-lo; no és cap acte desintegrador, sinó innovador. Per això s´anomena civil: qui la porta a terme no pretén cometre cap acte transgressor del seu deure ciutadà sinó comportar-se com un ciutadà d´excel·lència, capaç de denunciar on són les costures i estretors de la llei. Per això està convençut que es comporta millor desobeint la llei que obeint-la. Per a ell i altres teòrics de la DC hi ha tres circumstàncies que permeten reemplaçar l´obediència per la desobediència: en el cas de lleis injustes, en el cas de llei il·legítima i en el cas de llei invàlida.
Nelson Mandela (1918-2013), advocat, membre del Congrés Nacional Africà des de 1944, contrari al Partit Nacional Afrikaner que practicava l´apartheid, a No és fàcil el camí de la lllibertat, explica com practicà els graons de la lluita pacífica: Darrere la lluita no violenta volia una campanya de no-col·laboració amb el govern de Verwoerd per tot el país. L´ANC va ser prohibit el 1960 sense que la lluita pacífica donés resultats tangibles. Mandela, aleshores, fundà i dirigí la branca militar de l´ANC, el 1961. Desenganyat, tornà a la no violència. El 1962 aparegué per sorpresa al Congrés de l´ANC d´Addis-Abeba. Discursejà així: «Durant els darrers deu anys el poble de Sud-àfrica ha hagut de lliurar moltes batalles per la llibertat, que abracen des de la DC a les vagues, marxes de protesta i boicots de tota mena. Sempre he subratllat que, en aquestes campanyes, cal disciplina, lluita pacífica i no violenta, encara que ja sé que alguns estan cansats de l´aparent eixorquia d´aquesta lluita. Ho comprenc perquè, com ells, sento que la pau d´un territori s´ha de considerar trencada quan una minoria governamental manté l´autoritat i el poder sobre la majoria per mitjà de la força i de la violència».
El filosop moral estatunidenc John Rawls (1921-2002), a la seva Teoría de la justicia (1971), examina el problema de la DC connectant-lo als temes dels límits de la regla de les majories i al dels motius de l´obediència a lleis injustes. Per a ell la DC «es planteja per al cas especial d´una societat quasi justa, una societat en gran part ben ordenada, tot i que s´hi esdevinguin greus violacions de la justícia.» Aleshores els ciutadans «no estarien lligats ni tan sols a la Constitució, encara que fos justa –i, per descomptat, acceptada voluntàriament–, a menys que sols en volguessin seguir fruint dels seus beneficis.» I es remunta al principi d´imparcialitat: «Quan un grup de persones s´embarquen en una aventura cooperativa mutual i beneficiosa i restringeixen en bé de tots la seva llibertat (una Carta Magna, per exemple), els que s´han sotmès a aquestes restriccions tenen dret a un tracte similar per part d´aquells que s´han beneficiat de la seva submissió. I si no, els han de denunciar». Seguint Hugo Adam Bedau (1926-2012), a Civil Disobedience (1963), proposa la següent definició: la DC es manifesta com «un acte públic, no violent, conscient i polític, contrari a la llei o als programes de govern». Encara que sigui des d´una minoria, des de la DC s´apel·la al sentit de la justícia de la majoria i es palesa que els principis de cooperació social entre persones lliures i iguals no són respectats, diu. I afegeix: «els que utilitzen la DC per protestar contra lleis injustes no estan disposats a desistir per molts tribunals que els contrariïn [...]; intenten, a través d´actes militants de pertorbació, resistència i d´altra mena, provocar un moviment públic, atacar la concepció de justícia imposada i provocar un canvi de direcció». Ara, per a la seva validesa, la DC hauria de complir tres característiques: dirigir-se contra casos concrets d´injustícia manifesta, haver esgotat les possibilitats d´accions legals alternatives i no posar en perill l´ordre general. Lorenzo Milani (1923-1967) deia que les lleis no són ídols per adorar sinó camins per perfeccionar. «Qui practica la DC estima més les lleis que no pas els que només les obeeixen perquè no es preocupen de millorar-les».
Per la seva banda, Patrice Lumumba (1925-61) fundà el MNC (Mouvement National Congolais) el 1958. Fou empresonat l´any següent per les autoritats colonials belgues, acusat de disturbis a Stanleyville. La seva DC consistí a proposar escoles per als congolesos (assolí que els nens congolesos no anessin a escoles belgues), celebrar les pròpies festes, estripar els carnets d´identitat belgues i crear-ne de propis, no anar a votar quan Bèlgica preparà un referèndum d´autodeterminació. Posat en llibertat per poder assistir a la conferència sobre el futur del Congo celebrada a Brussel·les, on s´acordà atorgar la independència al cap d´uns pocs mesos, Lumumba obtindria el 27% dels vots, enfront del 10% del seu oponent Kasa-Vubu, del partit ABAKO. Lumumba fou primer ministre i Kasa-Vubu president. No agradà que cerqués el suport de les classes treballadores, superant les estructures tribals, i fou assassinat per la CIA, ja que Occident volia Mobutu al seu lloc. Aquells anys 60, Gonzalo Arias (1926-2008), primer no violent a Espanya, fou empresonat per diverses accions pacifistes, entre elles, demanar eleccions.
Martin Luther King (1929-1968) amb el seu programa d´acció directa pretén «una crisi que desemboqui inevitablement en una situació negociadora.» Per a ell, les lleis poden ser injustes pel seu articulat o per la seva aplicació. I ho exemplifica: se l´ha arrestat per haver-se manifestat sense cap permís. I no posa en dubte la possibilitat d´una norma que exigeixi permisos per fer una manifestació pública. «Però la norma és torna injusta quan es posa al servei de la segregació i denega als ciutadans el dret de reunió i protesta pacífica concedit per la Primera Esmena.» Ara bé, trencar una llei injusta des de la DC «s´ha de fer obertament, amb amor, disposat a acceptar la sanció corresponent per despertar la consciència de la injustícia en la comunitat que la pateix.» Seguint Agustí d´Hipona, que assegura que «una llei injusta ja no és llei», sap que les lleis injustes es poden desobeir. Per a King, «l´opressor mai no concedeix voluntàriament la llibertat als oprimits; l´oprimit l´ha d´exigir. I una llei justa quadra amb la llei eterna i la llei natural. «Tota norma que degrada la personalitat humana o comunitària és injusta i, per tant, tots els mandats legals segregacionistes són injustos: dona una falsa superioritat a qui segrega i una inferioritat, també falsa, al segregat».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit