No hi ha res més útil que la bellesa. Si més no, per a la publicitat. No he entès mai les reserves -per no dir el menyspreu- de determinats puristes de la cultura davant dels anuncis: a la premsa, la ràdio, la televisió, internet, el carrer... A parer seu, els missatges promocionals són vulgars, sovint grollers, sempre subproductes de la creativitat. O sigui, segons el seu punt de vista, hi ha una distància immensa entre l'Art -en majúscula- i aquesta tècnica que alhora és una indústria d'allò més influent i lucrativa. Per sort, aquesta percepció ha anat canviant amb el temps a favor de la publicitat. No obstant, la seva relació amb la bellesa no és tan clara com la que, al llarg de la història, s'ha establert amb la pintura, l'escultura, l'arquitectura, la poesia, el teatre, el cinema, etc. Però si l'analitzem fredament, comprovarem que poques manifestacions del nostre intel·lecte juguen amb tanta habilitat amb la metàfora, amb la connotació... per atrapar, primer, i mostrar, després, la bellesa. Heus aquí una coincidència plena amb l'art. La publicitat -de galetes, texans, dentistes, cotxes o bancs- també entra en el domini de l'estètica total. I, amb la benedicció del mercat, revela la utilitat de la bellesa.
