Joana Biarnés. A contracorrent. Aquest era el títol de l'exposició sobre la primera reportera gràfica del periodisme espanyol que es podia veure al Palau Robert des del 27 d'octubre de 2017 fins al passat 2 d'abril. Una exposició que vaig visitar a finals de març per gaudir de les 90 fotografies que retraten l'Espanya de la postguerra i que pertanyen a l'època en què va treballar al diari de tarda Pueblo, a Madrid. Tenia moltes ganes de veure-la després d'haver conegut personalment la Joana Biarnés a Girona, la tarda del dijous 23 de novembre de l'any passat en el transcurs de l'homenatge que va organitzar la Demarcació de Girona del Col·legi de Periodistes, a l'auditori gran de la Biblioteca Carles Rahola, on es va projectar el documental Joana Biarnés, una entre tots. Un documental ple de veritat i d'emoció que em va atrapar des del primer moment perquè m'anava endinsant amb realisme i sensibilitat en la personalitat de la protagonista, en les seves vivències tant professionals com personals. Va quedar molt clar que no es poden deslligar les unes de les altres. I ella era allà per donar-ne testimoni directe a tots els assistents.
Joana Biarnés (Terrassa, 1935) va ser veritablement una entre tots. Una en una professió del tot masculinitzada pel tipus de feina i per l'època que li va tocar de viure quan començava a exercir-la, en plena dictadura franquista. Dels anys de l'Espanya trista, grisa i empobrida als inicis de la democràcia, amb el desig de llibertat i canvi. I la Joana Biarnés va saber captar, amb una gran força visual, aquesta societat en plena transformació.
El seu llegat fotogràfic és un esplèndid testimoni de tot tipus d'esdeveniments: esportius, socials, era amiga de gent famosa i molt diversa, d'aquí i de l'estranger, però també successos com les terribles inundacions del Vallès de l'any 1962 que la llavors jove fotògrafa va immortalitzar per sempre més. Des del cor. Ho percebies també directament al cor quan eres al davant de les tràgiques imatges que es podien veure a l'exposició. És el que fa gran el fotoperiodisme o alguns fotoperiodistes en concret: saber transmetre fins al moll dels ossos, fins a l'esgarrifança, el sentit d'un gest, l'emoció d'una mirada, el dolor davant la pèrdua o l'alegria del retrobament. Saber fer «la foto» en un instant, capturar l'ànima d'un instant amb la càmera de tal manera que entens a través dels sentits que, com va dir la Joana Biarnés aquella tarda a Girona: «els fotògrafs de veritat disparen amb el cor».
A contracorrent no és només el títol d'una exposició concreta. Ja ho intuïes només travessar la porta. Defineix molt bé la manera d'entendre la vida d'aquesta dona moderna, sensible, apassionada, decidida i intuïtiva que no es va donar mai per vençuda ni en les circumstàncies més adverses. Una dona l'obra de la qual ha estat redescoberta i rescatada a temps de l'oblit. Reconeguda tard però reconeguda. Merescudament reconeguda. Una dona propera, transversal en la seva vida i en la seva feina. A contracorrent. Que vol dir coherent amb ella mateixa. Fidel a la seva vida i al seu camí. Sempre ha estat difícil anar a contracorrent i mantenir la coherència. En els seus temps molt difícil i en aquests temps tan nostres, en els temps que corren, no cal explicar-ho.
