10 de abril de 2018
10.04.2018

Tots som simis africans

10.04.2018 | 07:11

(De la utopia a la distopia)


Segons el físic Stephen Hawkins, el temps va néixer amb l'univers i no hi havia res abans de l'explosió còsmica del Big Bang, per tant l'univers no té centre ni límits, sinó una expansió infinita que està en constant moviment en totes direccions, és un buit i, un no res universal.

Enfront a les religions monoteistes revelades i controlades per castes sacerdotals aliades dels poderosos i explotadors de cada època, hi ha hagut, tradicionalment, l'actitud combativa dels pensadors, científics i revolucionaris. Des de Lucreci, Demòcrit, Spinoza, Leonardo, Galileu, Copèrnic, Newton, Rousseau, Diderot, Goethe, Marx, Darwin, Freud, Nietzsche, Einstein o el mateix Stephen Hawking, alguns intel·lectuals han lluitat per fer prevaler el somni de la raó, contra les supersticions i ens han fet avançar cap a la il·lustració, l'humanisme, la llibertat i el socialisme universalista.

El Big Bang és la descripció científica de l'origen de l'univers, basada en la hipòtesi que l'univers comença amb una explosió que crea l'espai i la matèria, d'això fa aproximadament uns 14.000 milions d'anys.

Ara mateix, l'univers segueix l'expansió en totes direccions i com a conseqüència d'aquesta explosió, el cosmos es va omplint de pols d'estels, el mateix que va crear les galàxies, els planetes, etc.

L'evolució, com la biologia, és el resultat de la selecció natural que sota determinades circumstàncies fa que, grups d'organismes similars denominats espècies, canviïn de tal manera que els seus descendents variïn considerablement la seva estructura i aspecte en general.

El resultat és una espècie humana que progressa cap a un millorament universal de totes les capacitats: físiques, psicològiques, intel·lectuals, morals, estètiques i espirituals, sense oblidar que científicament l'home, el de debò, l'animal mamífer, vertebrat i primat per damunt de tot és un simi africà. Ara és prou cert i podem dir que som fills de simis i que per alliberar-nos de la nostra animalitat, hem necessitat catorze milions d'anys, per tal de conformar la nostra complexitat.

Distopia, és exactament allò contrari a l'utopia, un estat on tot transcorre en termes oposats als d'una societat ideal, és a dir, vers una societat opressiva, totalitària o indesitjable que portarà a uns retrocessos en els nivells de benestar aconseguits en el passat. Això ja ho va anunciar el World Economic Forum en el seu informa anual, l'any 2012, on plantejava un escenari d'inestabilitat, desigualtat, empobriment, inseguretat per els propers anys.

I dins la llarga prehistòria de la lluita de classes, el darrer fre a la emancipació de la humanitat el va posar Dwight Eisenhower quan el gener de 1961 va definir el Complex Militar Industrial, controlat pels oligopolis capitalistes de les multinacionals americanes, europees la Gran Bretanya, el Japó i l'Aràbia Saudita.

Repetim, el potencial i l'agressivitat econòmica del complex militar industrial de les grans potències i el gran capital, han perseguit, neutralitzat i finalment derrotat el mite de la construcció d'un socialisme humanista cap al comunisme que propugnava l'antiga URSS i països com Cuba i la Xina en els seus inicis.

Ara mateix, el capitalisme d'estat cap al qual han evolucionat moltes d'aquestes economies, impossibilitat que les utopies que ens menaven i ens feien albirar la transició cap a unes societats més lliures, justes i igualitàries, siguin autèntiques distopies, és a dir, autèntiques societats alienades per el consum, l'espectacle d'una cultura de masses anestesiades pels mitjans de comunicació i propaganda permanents.

Avui, les televisions, les xarxes socials, els mòbils són eines lliurades a fomentar l'individualisme narcicista i el consumisme insolidari. El resultat de tot això, no ens cansarem de repetir-ho, són masses alienades que arreu del món voten els seus botxins, Putin, Trump, Erdogan, Rajoy...

I com a prova del fracàs de la distopia de la postmodernitat neoliberal, recordarem que si tot el planeta volgués viure al mateix nivell de vida i consum dels habitants del primer món (només 3.500 milions del total de la població) el planeta no ho suportaria.

Actualment, el 85% de la riquesa està en mans de menys de 25% de la població i sobretot en mans d'unes elits que cada vegada són més egoistes i destructives, que no volen veure l'augment de les desigualtats, la destrucció de l'equilibri ecològic i ambiental planetari, la reducció de la capa d'ozó... El perill del canvi climàtic, els residus nuclears, produïts per les centrals atòmiques i les armes nuclears, i això sense oblidar-nos del problema de la desertització i la falta d'aigua que assola molts llocs del planeta. Quants països són víctimes de les sequeres, les guerres civils, el neocolonialisme, explotacions de tota mena, que fan que ara mateix hi hagi milions de persones que estiguin disposades a tot per tal d'emigrar als països rics del nord.

Després de les davallades dels socialismes burocràtics, la globalització del capitalisme no ha unificat els moviments de resistència contra el sistema. Per tant, ens calen uns nous moviments socials d'abast internacional que pensin globalment i actuïn localment. En aquest sentit, caldrà seguir com evolucionen les últimes idees plantejades per l'antic ministre d'Economia grec Iannis Varufakis.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook