A banda del nou president de la Generalitat, el candidat real, que pot ser des d' Artadi a Borràs, o tenim una altra sorpresa, i si no repetim les eleccions en bucle, hi ha a l'horitzó les municipals del maig del 2019. Aquestes havien de ser la prova del creixement d'ERC, però l'aparició de Junts per Catalunya, i la batalla judicial de Puigdemont per Europa, l'ha frenat. ERC no substitueix, com esperava, l'antiga Convergència. Si aposta per governs d'esquerra, pot conservar l'electorat partidari de la política social, arriscant la cohesió del partit.

Les municipals del 2019 marquen el pes de Ciutadans, en elles s'espera una irrupció important a municipis com Figueres, Roses, Castelló d'Empúries, la Jonquera o Salt. El PSC, partit que ha conformat molta política municipal del país, ha de veure com encarar polítiques socials necessàries, perquè sortim de la crisi rebaixant sous i augmentant impostos. A la tardor, les probables eleccions andaluses marcaran un camí. El PP pot rebre la primera patacada, que cal calibrar si és un correctiu o una crisi molt profunda. Més enllà de l'èxit possible de Susana Díaz, cal veure com es redefineix el socialisme, per encarar mesures de cohesió social i nacional, com passa a Europa, si vol governar. Ciutadans pot morir d'èxit. Les enquestes l'enlairen a dalt, sense una estructura nacional forta. Sense haver governat amb garanties, i amb un programa per concretar. En el cas dels Comuns i Podem, han de combatre el desànim: calen propostes, i cal energia per donar la volta a temes que els han desgastat: el turisme, el creixement econòmic, les propostes urbanes que beneficiïn el ciutadà, més enllà d'eslògans solidaris.

El pes de la realitat, que diria Freud. Més enllà dels eslògans de la batalla política, segueix el degoteig diari d'empreses que desplacen la seu social des de casa nostra, per aterrar a València, Madrid, l'Aragó o Andalusia. Aquest èxode suposa menys diners recaptats aquí. I el risc de perdre llocs de treball, en un període curt de temps. Que la nostra riquesa es desplegui per la resta d'Espanya. Aquesta nova realitat es pot intentar frenar amb la tasca de Govern, amb objectius, amb polítiques de creixement, perquè de la batalla dels símbols, les economies no viuen. Sinó que en malviuen.