11 de abril de 2018
11.04.2018

La porta de sortida

11.04.2018 | 00:35

A qualsevol curs per buscar feina una de les coses que es deixen ben clares des del principi és que no s'ha de mentir sobre el currículum. Ja se sap que abans s'agafa un mentider que un coix. Que li diguin a l'exconsellera Joana Ortega quan es va descobrir que presumia d'una titulació universitària que encara no havia obtingut. Carles Puigdemont va aprendre la lliçó i durant el seu debat d'investidura va preferir explicar sense embuts que va prioritzar la seva trajectòria professional que l'acadèmica i que no va acabar la carrera. Tot i que l'oposició el va forçar a explicar-ho perquè considerava que no quedava molt clar en el seu vitae, tampoc hi van insistir molt. Potser perquè aquesta també va ser l'opció de Miquel Iceta o de Xavier García-Albiol, que van deixar penjats els estudis per dedicar-se a la vida de partit. Si que es van llicenciar Carles Riera i Inés Arrimadas. Més temps fins i tot hi van dedicar l' Oriol Junqueras i el Xavier Domènech, tots dos doctorats en història. Repassant els estudis dels caps de llista a les últimes eleccions al Parlament, algú podria pensar que, des d'aquest punt de vista, la política catalana no representa les generacions més ben preparades i súper titulades que mai hem tingut. Sigui com sigui, no han caigut en la temptació de mentir o d'ampliar el seu currículum amb títols d'estudis que no han fet. Què ho va fer, que la presidenta de la Comunitat de Madrid sí que fes mans i mànigues per aconseguir un màster sense ni anar a classe ni examinar-se? Diuen que hi va haver un moment en què Cifuentes creia que seria una víctima de les guerres fratricides del PP madrileny i va fer servir els seus contactes per preparar-se una sortida professional en el món universitari. Seria oportú preguntar-se què li passa a la política quan és una evidència que calen més títols i mèrits per sortir-ne que no per entrar-hi.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook