Fins i tot la reacció airada del Suprem davant el revés a Schleswig-Holstein es correspon amb l'hidalguíssim honor agreujat que el gremi dels tertulians aventa quan es dubta de la seva versió dels esdeveniments. Un comunicador o bust parlant pot permetre's la indignació artificiosa, als magistrats se'ls suposava major mesura. Especialment perquè des d'Alemanya no només s'ha posat en dubte la interpretació dels furs per l'altíssim tribunal, sinó el seu retorciment dels fets.
La independència de Catalunya sempre va ser inversemblant, i es va truncar definitivament amb la fugida de capitals. Aquesta evidència no va impedir que el Govern i la Generalitat s'emboliquessin en una traducció política del Madrid-Barça, amb esgarrifoses seqüències de joc brut. L'estupor jurídic que arriba des d'Alemanya demostra que el clàssic no es contempla amb el mateix apassionament al nord del riu Elba.
En l'interminable play-off entre madridistes i barcelonistes, el Suprem indistingible del Govern es queixa ara de l'àrbitre alemany. Curiós rebuig, atès que no només van triar el col·legiat continental formulant una euroordre. Van seleccionar el país i fins el «land» concret, en programar l'empresonament de Puigdemont quan creués la frontera alemanya. Conjuntament, Rajoy i Llarena han internacionalitzat el conflicte català amb més eficàcia que anys d'ambaixades de la Generalitat.
Per sortir del mal pas en què l'han ficat les seves actuacions absurdes, Llarena promou mesures encara més estrambòtiques. I dilatòries, amagant un recurs a la Uefa. Mantindrà nou presos, mentre rumia una sortida digna i pateix el gèlid abandonament dels Governs als perdedors? Ha estat el primer jutge a retirar una euroordre en veure-la perduda, i aspira a ser també el segon. Despotrica contra el col·legiat que li ha assenyalat falta, mentre els seus companys de Tribunal difonen gregàriament que la seva rèplica consistirà a condemnar més que ningú, una intrèpida visió de la tasca d'impartir justícia. El Suprem es rebel·la contra l'àrbitre.
La bufetada de la justícia alemanya a la creativa invenció d'una rebel·lió sense violència repercuteix sobre l'actuació global del Suprem en la crisi catalana, per no parlar de casos més seriosos. Confirma així mateix que el Govern ha reduït els grans jutges a una rotllana de tertulians. Si en els nivis cims no es filtraven opinions de catedràtics com Pérez Royo o exmagistrats del Tribunal com Martín Pallín, podrien haver escoltat els 130 professors de Dret Penal que van ratificar la inexistència del delicte clau.
Hi hagi rebel·lió o revolta, qui es pot creure avui el Suprem, si fins i tot Europa li treu els colors? La cancel·lació del delicte violent és irrellevant davant la pèrdua de confiança subratllada en el concert internacional. Un catedràtic de Dret Constitucional que «reconstrueix» actes d'exàmens amb signatures falses, o un Tribunal Suprem que fabula crims penats amb trenta anys de presó, contaminen la seva sencera trajectòria. Pateixen un descrèdit retrospectiu. No es tracta d'errors inevitables, que tot professional de carrera dilatada cometrà amb més freqüència de la convenient per a la seva autoestima. Més enllà de la deliberació i del ferm propòsit, nia una ceguesa autoinduïda, una obstinació impròpia del moment decisiu que recomana prudència i contenció. També hi ajuden la consideració de la càtedra universitària com un setial inexpugnable, i del Suprem com el seu propi nom indica. Ambdós casos obvien la permeabilitat d'un món reticular.
El Suprem ha incorregut en el fanatisme de la mateixa causa que se li suposa a un tertulià, conscient dels índexs d'audiència. Amanit el conjunt amb el to imperial de qui imposa la llei en comptes d'aplicar-la. A la vista de l'esmena a la totalitat arribada d'Alemanya, el profà ha de plantejar-se per força si l'habilitat fabuladora i fabulosa detectada pels jutges alemanys s'estén a la resta de delictes invocats.
Rajoy sabia de sobres que un dia li plourien bufetades com el pronunciament de Schleswig-Holstein. No obstant això, el president del Govern els tenia datats per al 2030, en l'escala temporal del Tribunal de Drets Humans d'Estrasburg. En aquells dies, s'hauria dissipat qualsevol possibilitat de veure's involucrat en la dotzena de casos de corrupció pendents del PP. Pel que fa a Catalunya, mai li va preocupar massa. És del Madrid.
