Fa pocs dies, sortint l' Eva, l' Ernest i un servidor del supermercat, vam ensopegar amb una dona que remenava dins dels contenidors, buscant alguna cosa per menjar. Més enllà de recordar-me que Girona i Catalunya tenen en l'actualitat preocupacions massa elevades per preocupar-se d'aquestes minúcies, la imatge, intranscendent de tan habitual, hauria anat a parar al racó del cervell on va a parar tot allò que volem oblidar, verbigràcia derrotes del Barça. No va ser així, perquè un fet va trastocar-ho tot. Sense ni avisar, l'Eva va tocar l'esquena de la pobra dona i pronunciant només un «tingui», li va posar a la mà un bitllet de 10 euros. La meva proverbial garreperia em va impedir articular paraula, però els ulls esbatanats i els tremolors al cos parlaven per mi. L'Ernest, sí. L'Ernest, en tenir només 8 anys, està programat per fer en veu alta les preguntes que els adults no gosem.

- Mama, per què has donat diners a aquesta senyora?

- Perquè no en demanava, i he vist que els necessitava.

La resposta no em va aplacar els tremolors, però a la llarga em va fer pensar. O no tan a la llarga, només de sintonitzar TV3 i comprovar que el noticiari s'havia convertit en una mena de Gran Recapte, però no per a desafavorits, sinó per als més afavorits: els polítics responsables de tot el que està passant, i en aquest tot incloc les senyores que graten pels contenidors. A més de contribuir a les fiances judicials dels imputats -alguns, com Marta Rovira, fugint han regalat la fiança a l'Estat espanyol, no hi ha com poder disposar de diners que no són teus per fer el que et doni la gana, viatjar i viatjar-, els catalans contribueixen generosament a les despeses de defensa i és de suposar que a despeses en general de Clara Ponsatí -va recaptar 200.000 euros en tres hores- i a la vida, perdó vidorra, de l'expresident i els exconsellers pròfugs, els quals mantenen oberta una web per recaptar fons. Sabent que podré viure a tot tren a l'estranger gràcies als catalans, també em dedico jo a saltar-me lleis.

La qüestió és que els catalans, al contrari de l'Eva, prefereixen donar diners a qui els demana amb tota la barra, que a qui li fan falta i calla. Seria bo saber quants catalans dels que contribueixen a mantenir uns polítics que no han fet absolutament res per Catalunya a banda del ridícul han donat no ja 10 euros, sinó només un, a algun necessitat de debò. Segurament cap. Els deu merèixer més un megalòman victimista que una dona que remena contenidors.

Fins que els pobres no aprenguin a buscar menjar caducat amb un llacet groc a la solapa, no pintin les quatre barres als cartons que els serveixen de manta i no contestin amb un «seguim» a qui generosament els llença 10 cèntims a la cara, no tenen res a fer a Catalunya. Fins que això no arribi, els autèntics catalans -o sigui, els que diuen que sí a tot el que els demana el seu líder, com a les sectes- dedicaran el temps a altres menesters més interessants, com proposar per a president, un darrere l'altre, candidats que estiguin a la presó o a l'estranger, i donar la culpa a d'altres si no poden ser investits. Així els podran continuar enviant diners, suprem acte revolucionari.

L'única cosa bona que n'he extret, de tot plegat, és que almenys tinc la seguretat que l'Eva no donarà mai ni un euro de la família per a la subsistència dels polítics pròfugs o imputats. No només no els necessiten, a més no paren de demanar-ne.