Fa quasi 114 anys, el món va iniciar un dels moments més foscos de la seva història. L'esclat de la Primera Guerra Mundial, per inesperat, es va justificar posteriorment com a inevitable. Vers el progrés econòmic de començaments del segle XX, l'època dels grans invents i la vitalitat cultural que es vivia a ciutats com Viena i París, la competència entre imperis, les seves ambicios i gelosia, va acabar en un gran desastre. El tsar, el káiser i el rei del Regne Unit eren cosins, però van acabar empantanats.
Ningú, és clar, es pensava que l'assassinat a Sarajevo del pretendent a la corona austrohongaresa acabés d'aquella forma. Es preveia una guerra curta. Però a la declaració de guerra d'Àustria sobre Sèrbia van seguir les declaracions de guerra d'Alemanya contra França i de Rússia contra els imperis centrals. Quatre anys després, Europa era un erm. Mai tornaria a ser igual.
Observo el món actual i les semblances amb aquella época. La Xina com a nou poder emergent, versemblant al vell imperi alemany; Rússia intentant ampliar la seva esfera d'influència amb un poder autoritari i Estats Units intentant no perdre influència a tots els nivells i presidit per una persona inestable, Donald Trump. Europa, al mig de tot, mirant atentament com gestionar el seu pes entre els nous gegants i que bastant té a arreglar de la millor manera el Brexit.
A aquestes hores, potser quan es llegeixi aquest article ja ho sabrem, estem esperant l'atac d'Estats Units amb el suport dels aliats europeus contra el règim sirià, a qui dona suport Rússia. L'àtac amb armes químiques contra la població ha estat el detonant. Desconeixem quina serà la reacció russa i què dirà la Xina, a qui només interessa el que envolta el seu país, especialmente el mar de la Xina.
