A Facebook i a Twitter s'hi prodiguen analistes polítics; entrenadors de futbol; escriptors incompresos; poetes; doctors en periodisme i, darrerament, molts juristes especialitzats en dret penal internacional. També abunden els pontífexs i els subjectes de vanitat infinita. S'han fixat què passa quan alguna personalitat pública traspassa o quan es commemora l'aniversari de la seva mort?

Un exemple ben recent (en podríem trobar moltíssims més): dilluns passat es complia un any de la mort de la dirigent socialista Carme Chacón (EPD). I, és clar, pluja de posts als murs, alguns dels quals, que no eren pocs, de persones que l'havien coneguda i que, vanitoses elles, no es tallaven ni un pèl a l'hora de posar una fotografia seva amb la traspassada. «Un any sense la Carme» comentava un. I patapam: foto al canto (ja la devia tenir ben a punt un parell de feia dies) de qui va ser la primera ministra espanyola de Defensa en què es veu més l'autor del comentari que no pas l'homenatjada. Molt maco, sí senyor, i, per desgràcia, força corrent.

D'entrada ja resulta sobrer (i al capdavall molest) que el dia de l'aniversari d'un decés o que el dia o l'endemà d'un obituari, cinc-centes, mil, dues mil, tres mil... persones et recordin la notícia (quan David Bowie se'n va anar a l'altre barri, per exemple, vam saber que havia escrit la cançó de la vida de mig país).

Contemplar fotos en què el missatger demostra un ego desmesurat (primer símptoma de manca d'autoestima) desperta una barreja de compassió i desdeny en el receptor: que tu coneguessis la Chacón hauria d'importar un rave a tothom; de fet, li importa un rave a tothom.

Per tant: que sàpigues, doncs, que quan penges fotos teves amb persones de certa popularitat i/o rellevància mortes comets un ridícul de proporcions bíbliques.

Que sàpigues que en la majoria dels casos (sempre hi ha excepcions) ser amics al Facebook i i res és exactament el mateix, de manera que estalvia't segons quines collonades.

Que sàpigues que el senyor Zuckerberg brinda l'opció (gràcies, Mark!) de silenciar els pesats sense que aquests se n'adonin. I que sàpigues, per cert, que ho acabo de fer.