L any 1907, l´eminent literat i mestre de la narrativa catalana Joaquim Ruyra va pronunciar el discurs dels Jocs Florals de Girona. Començà el seu parlament amb un molt sensible i emotiu record del seu naixement i la seva infantesa i primera joventut viscuts en la nostra ciutat a la qual ara tenia el goig i la satisfacció de tornar, «ja en edat madura, malaltís, corferit de la mort que fa temps que m´estalona, des d´aquest lloc honorífic que dec a una benvolença de germans, comenci amb una salutació amorosa aquest discurs, que representa, tal volta, una última abraçada». Ruyra que havia nascut, l´any 1858, a la casa del carrer de Sant Josep, coneguda amb el nom de Can Artigues, torna a Girona, pronunciant unes paraules que poden semblar de comiat, abans d´emprendre el darrer viatge, malalt i envellit. Aquell any 1907, en què es considerava vell i proper a la mort, tenia quaranta-nou anys. Certament que estava delicat del cor i s´estava medicant; però visqué trenta-dos anys més, morint el mes de maig de 1939. I en aquell lapse de temps escrigué encara moltes pàgines de la seva excel·lent obra literària. Visqué el drama de l´incendi paorós que afectà les Gavarres, el mes d´agost del 1928. Calamitat que afectà les seves propietats, masos, boscos, estibes de suro a punt de vendre, que representava el negoci de tota una anyada. I el que més l´entristia era la misèria que aquella malaurança representava per als seus masovers, i per a tots els pagesos d´aquella contrada que havia quedat arrasada pel foc inclement. Recorregué la zona afectada i endegà una intensa campanya per ajudar aquella pobra gent a recuperar-se. I evità el despoblament i la desolació d´aquell sector de les Gavarres. I més encara, visqué també la tragèdia de la guerra, havent de ser testimoni de la profanació del que ell estimava com a màxim tresor de la seva existència. I hagué de presenciar com el seu domicili era registrat com si es tractés de la cova d´un facinerós.

En aquells temps no era només Ruyra qui tenia aquell criteri sobre l´envelliment a una edat que ara ens fa riure. Cinquanta anys més tard, Josep Pla escriu que es considera vell ja que està proper a complir seixanta anys. Tot i que encara vivia la seva mare, i ell seguia i seguí escrivint i viatjant. I encara unes quantes dècades més tard, podíem llegir en el diari que un vehicle havia atropellat un vell de seixanta anys. Recordem que senectut, que equival a vellesa, ve de senex, seixanta. També era normal que en una visita mèdica, en respondre les preguntes que el facultatiu fa al pacient en el pròleg de la primera visita, aquest digués que els seus avis havien mort de vells, als seixanta anys. Com si això fos la cosa més natural. Jo encara recordo que un dia vaig sentir una conversa entre el meu pare i un seu amic, i deien que ara que ja havien complert cinquanta anys ja vivien de regal, considerant que la seva vida efectiva ja havia acabat i que aquells anys que els quedaven després de la cinquantena eren com un afegit que rebien com a generosa propina. I un criteri semblant és el d´un meu amic que ara està a punt d´encetar la setantena, exercint un intens programa d´activitats, em deia que quan tenia vint-i-cinc anys ja creia que es trobava a la meitat d´una vida que podia arribar als cinquanta. I encara és més exagerat el que moltes noies que, si no s´havien casat, quan complien trenta anys ja es consideraven velles. I no només eren les interessades que tenien aquesta opinió; sinó que la gent les considerava com unes «solterones». Expressió que equivalia a la de «s´ha quedat per a vestir sants».

Em vaig quedar parat quan em varen dir que una senyora que vivia a la Rambla tenia setanta anys i encara estava d´humor per anar al cine. No em semblava que fos normal. Actualment en molts espectacles s´hi troben persones d´edats ben avançades.

Un dia, els anys quaranta del segle passat, vaig llegir en el diari la relació de nois que, havent complert els trenta anys, deixaven de militar en la branca de Joves d´Acció Catòlica per passar a la branca d´homes. Fet que no impedí que algun d´aquells suposats «solterons» arribés a casar-se, i fins i tot a convertir-se en pare de família.

Eren temps en què l´edat afectava molt en el vestuari. No vol dir que ara no hi hagi alguna diferència; però no és ni una mínima part del que era anys enrere. Senyores que havien quedat vídues quan encara eren relativament joves, portaven dol durant la resta de la seva vida. I sense que es tractés de la viduïtat, una senyora d´una edat avançada, que podia ser entre cinquanta i seixanta anys, no hauria sortit al carrer lluint un vestit vermell, o una faldilla que no arribés a mitja cama. Ni amb el cap descobert. Semblava imprescindible portar barret, si el nivell social ho requeria, mocador del cap, negre, si es tractava d´una persona de condició més modesta, o mantellina si era de les que la gent anomenava beates. I algunes viudes portaven durant un o dos anys un mantell negre que les cobria des del cap fins al final de l´esquena.

Hi havia persones que s´amagaven els anys. Alguns homes i moltes dones. Encara ara en les esqueles mortuòries en podem llegir algunes en les que s´omet l´edat del difunt o difunta. S´explicava que dos ciutadans comentaven l´edat de determinada persona. I un d´ells digué: «Deu ser veritat que només té quaranta anys, ja que al menys en fa deu que li sento dir». Ara com més anys tenim en el nostre compte particular, sembla que més il·lusió ens fa de fer-ne ostentació.

En una ocasió se celebrà un recés per a senyores. El dirigí un professor de pensament profund i alhora destacat com a orador brillant. En començar la seva intervenció, mirant atentament l´auditori, que omplia l´ampli recinte, digué: «Moltes i belles» (es podia entendre velles). Feu una breu pausa, mentre es notà un dissimulat moviment de seients; però abans que cap de les presents s´aixequés per encaminar-se a la sortida, continuà la peroració: «són les glòries d´aquesta ciutat immortal...». I l´auditori es quedà quiet i atent fins al final de la dissertació, que fou unànimement aplaudida.

Quan jo vaig treure per primera vegada el carnet de conduir i em vaig estrenar com a novell i inexpert conductor, tenia quaranta anys. Ja em considerava d´edat massa avançada per començar aquella activitat. Però vaig pensar que potser fins als seixanta anys ja em veuria en cor per portar el cotxe. I que, per tant, ja quedaria justificat el que aleshores em representava un considerable esforç i una compromesa aventura. Ja que mai havia manejat cap vehicle, ni tant sols havia muntat en bicicleta. Però tot i l´edat que considerava avançada, ja me´n vaig anar sortint. Vaig passar i sobrepassar els proposats seixanta anys i ara que en tinc noranta-cinc, encara tinc el carnet renovat i vigent fins al dia ú del proper mes d´agost.