Aquesta setmana, un home de 41 anys ha matat la seva dona de 40 a Blanes. Una vintena de ganivetades van acabar amb la vida de la víctima quan era al llit. Ni la presència dels tres fills de la parella va fer desistir l´home de cometre l´execrable assassinat. No hi ha prou adjectius per definir aquest comportament salvatge. Des del 2014, les comarques gironines no eren escenari d´un crim de gènere, però sí que la violència masclista conviu entre nosaltres. I, malgrat la sensibilització ciutadana, les campanyes que s´han dut a terme els últims anys o l´enduriment del Codi Penal, lluny de disminuir, van en augment. L´any passat, a Espanya es va batre el rècord de denúncies per violència masclista: se´n van presentar 166.620 als jutjats. A les comarques gironines, el 2017 també va ser un dels anys amb un nombre més alt de denúncies: 2.131. Fins a 164 gironins van ser condemnats com a maltractadors. Tothom sap, d´altra banda, que no tots els casos deriven en denúncia. Moltes dones suporten el calvari dels maltractaments, tant físics com psicològics, en silenci. I darrere de cada cas hi ha una dona amb nom i cognoms; dones desposseïdes dels seus drets més elementals.
La violència masclista ha causat en els últims quinze anys a Espanya més morts que la banda terrorista ETA en tota la seva història; una dada terrible. Es tracta en la majoria dels casos d´una violència silenciosa i subterrània, que ha de sortir a la llum perquè, d´una vegada per totes, la societat prengui plena consciència per combatre-la de la manera més eficient i efectiva. Espanta, però, el que revela un estudi recent del Centre Reina Sofia, que certifica que la quarta part dels joves espanyols d´entre 15 i 29 anys, considera que la violència masclista és una conducta normal en el si de la parella. Moltes coses hem fet malament, com a societat, perquè en ple segle XXI un gens menyspreable percentatge dels joves tinguin aquesta concepció medieval del rol de la parella. Això ens porta a demanar que per la igualtat s´ha de treballar encara amb més tenacitat en les famílies i les escoles. Aquesta terrible guerra es comença a perdre en l´adolescència si el sistema educatiu no disposa de mecanismes que ajudin els escolars a identificar a les edats primerenques que si tots els comportaments violents són rebutjables, encara més aquells que tenen les dones de qualsevol edat com a víctimes. Les mesures policials i judicials ajuden i són imprescindibles, però no són suficients per acabar amb aquesta violència.
