El renec és una de les formes que pren el malestar -i el benestar. Un mateix renec pot indicar la indisposició davant d´un esdeveniment i la predisposició envers un altre. A més a més hi ha un tipus de renec que fa part de les parles habituals. És el renec innocu, connector, la crossa que balla entre una frase i la següent.

-Avui he anat a plaça i (renec) m´he dit: (renec) quin bé de déu de tomates.

Vaig tenir un amo de Cassà de la Selva que tan bon punt es llevava deixava anar un bon exabrupte. He conegut renegaires prodigiosos. Enllà de la blasfèmia habitual, enllà del tic, hi ha gent creativa que s´hi gronxa, en el renec. He sentit tirallongues d´insults (una altra forma del renec) que eren memorables des dels punts de vista de la musicalitat, la mètrica, la semàntica i el gazofilaci de la llengua.

Tornant al principi, però, el renec sol ser una manifestació del malestar. La llengua catalana és prou rica com per donar sortida verbal al malestar. L´improperi, la frase feta, l´enginy de l´emprenyat rep una descàrrega d´energia i li fa dir coses amb una certa gràcia -de vegades. Fa uns dies m´estava amb el cotxe aturat en un semàfor de la capital. El meu acompanyant tenia pressa, arribava tard a una reunió. Jo el veia suós, enervat. Al pas de vianants hi havia un d´aquells saltimbanquis que passen el barret. Fan jocs malabars durant el vermell i, quan es posa verd, alenteixen l´estampida mentre et somriuen ense­nyant-te la gorra. Alguna cosa em va dir que es produiria un daltabaix. El semàfor posava verd. El saltimbanqui no em deixava arrencar, si no volia matar-lo amb un cop de retrovisor. El meu acompanyant va abaixar la finestreta, i li va cridar:

-Em cago en la puta de déu quan va parir un tramvia! Vago, gandul! Vius de la caritat i encara tens els sants collons de tocar els collons als altres! Busca feina, Dropo! Tu i la teva porqueria de pallasso italià! Federa´t, hòstia santa!

Federa´t. Vet aquí l´enginy. Federa´t, li va dir. Al saltimbanqui se li va glaçar el somriure. I encara no entenc per què el meu acompanyant li va dir italià. No sé quins mecanismes cerebrals el van dur a considerar-ne la nacionalitat. Els italians i nosaltres no tenim aspectes radicalment diferents, com els podrien tenir per exemple un boiximà i un esquimal. Italià, federa´t.

Vam arribar tard a la reunió. Però el meu acompanyant havia descomprimit, amb la qual cosa va fer la resta del trajecte una mica més tranquil. També és veritat que va continuar rondinant. Va elaborar tota una teoria sobre els artistes de carrer, salpebrada de renecs. Teoria que sosté que per una banda hi ha la ciutadania honrada i per l´altra tot un esplet de saltimbanquis que se n´aprofita. A mi em va arreglar el dia. Sentir la llengua com raja, viva, grassa, significativa, què més volem, el matí que som en un embús.