Soc, entre moltes altres coses, educadora social. Durant aquests anys, en l'exercici de la meva tasca professional he pogut compartir projectes, accions, i moments amb persones amb mirades molt diverses: mestres, joves, psicòlogues, famílies, treballadores socials, infants, pedagogues, monitores, professores, d'altres educadores socials, etc. Des del món socioeducatiu, tot i aquesta diversitat de mirades, hi ha alguns elements clau que en principi compartim la gran majoria. Per exemple, estem d'acord que cal fer treball en xarxa, o bé que hem de treballar posant l'infant al centre. Poques persones m'he trobat que no estiguin d'acord amb aquestes premisses, però se'm plantegen molts dubtes respecte a això. Què signifiquen per a cadascú aquests termes? Realment ho apliquem i posem en joc els mecanismes necessaris per possibilitar-ho? I això es fa amb qualitat? Creient-nos-ho de veritat?

Des que tinc record «professional», he sentit a parlar del treball en xarxa com un element bàsic a l'hora d'exercir la nostra tasca professional, però posar-ho en pràctica d'una forma conscient i real no és gens fàcil. Per mi és quelcom que va molt més enllà de compartir informació i coordinar-nos, és treballar com un equip amb un mateix objectiu. Les persones estem fetes de relacions i, per tant, les hem de cultivar i cuidar; per la qual cosa és important que primer ens coneixem, després compartim i posteriorment confiem. En definitiva, la confiança com a element clau per construir processos i projectes comuns.

Això que sembla tan senzill, però, genera una sèrie de resistències que es converteixen en dificultats com ara treballar de tu a tu reconeixent i aprenent de l'altre, o assumir que col·laborar implica una pèrdua de poder en sentit estricte del terme -ja que l'apoderament col·lectiu per a mi té molta més força que pas el poder personal. També hi afegiria obrir-se a una concepció holística, ja que tendim a «parcel·lar» en totes les facetes: assignatures als centres educatius, projectes de cada entitat en el món social, diferència entre dins i fora escola, concepció de «què li toca» fer a cadascú...

La primera vegada que vaig sentir a parlar d'Educació 360. Educació a temps complet, de fet és el que des de la meva perspectiva professional sempre he intentat fer. De ben segur, aquest pensament és compartit amb moltes altres companyes.

Educació 360 és una iniciativa, impulsada per la Fundació Jaume Bofill, la Fundació de Moviments de Renovació Pedagògica (FMRP) i la Diputació de Barcelona juntament amb municipis, entitats i federacions del territori, que vol construir un model educatiu català basat en la col·laboració estreta entre actors educatius a fi d'ampliar i garantir l'accés a més i millors oportunitats educatives a infants i joves.

La iniciativa està basada en cinc idees: generar més i millors oportunitats educatives i d'aprenentatge i articular i integrar tots els espais i temps educatius de la vida d'infants i joves; construir itineraris d'aprenentatge personalitzats; impulsar una estratègia d'equitat i d'igualtat d'oportunitats en l'accés a extraescolars de qualitat; apostar per una estratègia local ben coordinada per connectar recursos educatius del municipi; i plantejar que la política pública i el model educatiu incorpori aquesta concepció més àmplia de l'educació.

Afegiria que també connecta amb una reflexió que compartim amb les companyes del MRP de Girona, la de considerar la innovació educativa -de la qual tant es parla en els últims temps- no com una finalitat en sí mateixa, sinó com una eina que ajuda i possibilita canvis més estructurals i de fons, de transformació del model educatiu.

El passat 29 de gener es va presentar la iniciativa a Barcelona i dimarts passat, dia 10 d'abril, es va presentar a la Factoria Cultural Coma Cros de Salt sota el títol «Construïm l'Educació 360. Comarques gironines». Que la presentació d'una iniciativa de caire educatiu a terres de Girona aglutini al voltant de 150 persones assistents ja indica que aquí hi ha alguna cosa que s'està movent. La meva impressió, compartida amb moltes companyes, va ser la de sentir-me part de quelcom que il·lusiona, motiva, emociona i connecta. A la presentació de Barcelona també vaig viure una sensació molt similar.

En definitiva, i enllaçant amb la reflexió prèvia entorn el treball en xarxa i el situar l'infant al centre, no es tracta d'una concepció ni d'una idea nova, sinó un pas més per seguir avançant en aquesta direcció. El fet de mirar al meu entorn i veure que hi ha mestres, famílies, professionals del lleure, d'entitats, etc. compartint punts de vista i un llenguatge comú em fa pensar que ara és el moment per continuar caminant a pas ferm en aquesta direcció. Com diria el gran Eduardo Galeano, «La utopía está en el horizonte. Me acerco dos pasos, ella se aleja dos pasos. Camino diez pasos y el horizonte se desplaza diez pasos más allá. Por mucho que camine, nunca la alcanzaré. Entonces, ¿para qué sirve la utopía? Para eso: sirve para caminar».