Me'n vaig al llit!», va cridar la dona del pis de dalt com si amenacés d'anar-se'n a Rússia, o Conca, no ho sé, però com si el llit fos un lloc remot, potser, més que un lloc remot, un espai moral en el qual resultaria difícil trobar-la. Jo escoltava de tant en tant aquest crit, al qual seguien els seus passos atropellats pel passadís i després el cruixir del somier en seure sobre la seva vora, i el soroll de les sabates llançades amb fúria sobre el terra. A l'altre extrem de la casa, on es trobava el saló, seguia funcionant la tele com si res hagués passat. Imaginava el marit assegut davant seu, digerint el «me'n vaig al llit» de la seva esposa. En aquella època vivia sol i també me n'anava al llit amb freqüència no perquè m'enfadés amb ningú en concret, sinó perquè estava disgustat amb el món en general. El llit era un lloc fora del temps i de l'espai. Allà, entre els llençols, imaginava que era capaç de controlar la realitat amb fantasies delirants que atreien la son.

Quan la dona de dalt se n'anava al llit, jo apagava la tele i recorria el passadís al mateix temps que ella i m'asseia al llit quan ella ho feia i em desprenia de les sabates amb la seva agressivitat i les llençava contra el terra del dormitori amb una ràbia idèntica a la d'ella. Després, ja en posició fetal, amb la vora del llençol entre les dents, imaginava que ella dormia en la mateixa postura fins que arribava el marit, que l'empenyeria cap a un costat per fer-se lloc. De vegades somiava que m'empenyia a mi i em despertava uns instants sota la suggestió d'haver-me convertit en ella.

Un dia, estàvem tots tres veient el telenotícies, ells al seu pis i jo al meu, quan se'm va acudir cridar cap al sostre; «Me'n vaig al llit!». Dit això, em vaig aixecar i vaig enfilar el fosc passadís en direcció al dormitori. Poc després, vaig escoltar els passos d'ella seguint el meu camí. Des de llavors, ens n'anàvem al llit a la mateixa hora, tot i que l'avís el donàvem indistintament l'un o l'altra. Mai vaig coincidir amb ells al portal o a l'ascensor. Mai els vaig veure la cara. A l'any següent, per qüestions de la feina, em vaig mudar a un pis que estava més ben aïllat i em quedar adormit al saló, amb la tele engegada.