Més enllà d'una xerinola determinada, tota festa indica algun valor que pot venir de molt endins, un esperit motivador, alguns relleus generacionals que no decauen. L'ànima cultual de Catalunya va crear ja fa temps el carismàtic Dia o Festa del Llibre, un model d'èxit destinat gloriosament a traspassar fronteres.

L'estimació del llibre i la lectura és un dels valors més sòlids de la nostra cultura, resistent fins i tot en les circumstàncies més adverses. Veiem-ne uns exemples. Una de les honres del llibre que mereix més record es refereix als anys de la Guerra Civil Espanyola i concretament al front català del bàndol de la República. En plena guerra, l'Agrupació d'Escriptors Catalans va iniciar la tramesa de llibres al front d'Aragó; el primer carregament, sota el lema de «Llibres per al front» ja era de 16.000 volums. La Generalitat de Catalunya va donar suport a aquella iniciativa donant-li oficialitat: es va crear per decret el Servei de Biblioteques del Front i va quedar adscrit a la Comissió de les Lletres Catalanes, amb Francesc Trabal com a secretari. El servei comptava amb vehicles propis per fer el trasllat dels llibres fins a diversos punts del front de guerra i també als hospitals de sang i cases de convalescència dels soldats ferits. L'eficàcia del servei, que ja es pot veure era complex, anava a càrrec de titulades de l'Escola de Bibliotecàries de Catalunya. Alguna camioneta d'aquell servei, després, amb la derrota del 1939, va marxar també cap a l'exili.

L'entusiasme bibliòfil també es deixava notar a la reraguarda d'aquella mateixa guerra: el Dia del Llibre de l'any 1938 a Barcelona feia només una setmana que hi havia hagut un bombardeig aeri amb nombroses víctimes i destruccions, però les parades del Dia del Llibre varen sortir al carrer, tot un testimoni. Anys més tard, quan aquí ja érem a la llarga postguerra, li va tocar al llibre català de suportar tots els filtres i lupes de la censura i el control estret dels permisos governatius, tot sovint estrambòtics; per exemple, el 1943 s'autoritza l'edició en català d'un llibre escrit per mossèn Cinto Verdaguer, però amb la condició que sigui editat en català antic (de mal llegir, és clar). Són anys, aquells, de forta fidelitat al llibre català.I a vegades la barrera de la censura era salvada gràcies a l'Església, que emparava una edició fent-ne un compromís, com era el cas del llibre guia Puigsacalm, de Ramon Vinyeta, que es va poder publicar amb l'escut del permís sagrat « nihil obstat» del Bisbat de Vic; era una perfecta i inoblidable guia de muntanya i l'any era el 1951. Un altre exemple és quan el poeta Carles Riba encara era a l'exili, ja circulava per Catalunya, en còpia mecanogràfica i clandestina, la seva cèlebre obra Elegies de Bierville; la primera edició ben impresa es va haver de fer a Buenos Aires, l'any 1942.

Són molts els episodis notables de la crònica del llibre català, que ara es poden llegir i entendre com a anècdotes més o menys llunyanes, però qui sap si repetibles; es poden interpretar com fets definidors d'una personalitat de poble culte, o mirar-se'ls des de la distància del pas del temps, empetitint el nus explicatiu de la vertadera història. Però vuitanta anys endarrere era aquesta la realitat, era així com s'edificava la serietat de la innegable crònica del nostre poble.

Bé podríem afirmar que l'estimació del llibre i la lectura és a Catalunya un signe altament representatiu de la nostra identitat més íntima i estimada.