Ja vaig escriure en el seu moment que posar de nom «Plaça de l'U d'Octubre» a una plaça de Girona és molt assenyat, és bo que els ciutadans recordin sempre el dia que van ser enganyats, el dia que els polítics que els havien enviat a defensar urnes s'ho miraven des de casa, tot pensant encertadament que sempre és millor que si s'escapa un cop de porra, el rebi el poble. La meva alegria es va multiplicar ahir, quan l'Ajuntament va mostrar la placa: a més del nom que ha de recordar per sempre als gironins que no s'han de fiar dels seus representants polítics, conté la frase «Només hi ha una cosa pitjor que l'oblit. No saber que s'oblida», i afegeix que tan profund pensament és obra del filòsof (?) Xavier Antich, es desconeix -això no costa, la placa té un espai limitat- si després de la ingesta d'unes ampolles de tintorro caducat. Tant és, el més important de les frases de llibre d'autoajuda és que no signifiquin res, ja que això implica que a ulls dels analfabets -i afortunadament d'això n'anem sobrats- ho signifiquin tot.

Girona inaugura una nova moda, cosa que és sempre motiu d'orgull. A la d'exportar alcaldes per convertir-los primer en presidents no votats per ningú i més tard en pròfugs de la justícia, hi suma la d'afegir cursileris a les plaques dels carrers, fins ara tristes perquè només duien això, el nom del carrer. Avui és Xavier Antich qui té l'honor de dir la seva, però continuant al mateix nivell de best sellers d'autoajuda, és d'esperar que Paulo Coelho i Jorge Bucay tinguin aviat frases en el nomenclàtor ciutadà, com per exemple «Qui estima esperant una recompensa està perdent el temps», sentència del primer molt apropiada per postil·lar el nom d'alguns dels molts carrers de Girona que acullen pisos de xineses dedicades al noble art del massatge amb final feliç. «'Tenir formatge fa feliç'. Dr. Spencer», «'M'estàs parlant a mi? M'estàs parlant a mi?'. Travis Bickle», o «'Soc un truà, soc un senyor'. Julio Iglesias» són altres alternatives. Personalment, ja que visc al passeig d'Olot, demanaria que s'afegís al nom del meu carrer «'Qui no carda a Olot, no carda enlloc'. Anònim», i a l'avinguda Sant Narcís, que acull el bar Fogons, on bec cerveses i miro el futbol entre fauna ben variada, li escauria el també anònim «Com més cosins, més endins».

L'important per a una ciutat és crear una marca que la faci coneguda. Si Girona ha apostat per ser la capital mundial del provincianisme, bo serà mostrar-ho als visitants des de l'instant que la trepitgin i aixequin la vista per saber a quin carrer es troben. El provincianisme és inherent als gironins, una sub-raça dels catalans amb etern complex d'inferioritat respecte de la capital. Del que es tracta ara és de potenciar aquest provincianisme fins a cotes universals, i cal reconèixer que la idea de frases cursis a les plaques dels carrers, ho aconsegueix.

«Només hi ha una cosa pitjor que l'oblit. No saber que s'oblida». I avall, que fa baixada. Ara vagin a saber si el presumpte filòsof Antich es referia a una nòvia que el va abandonar, a un examen que va deixar en blanc en l'època d'estudiant, o -el més probable- se li va ocórrer un matí de diumenge quan, ressacós, no trobava on havia deixat aparcat el cotxe. No hi fa res, la frase compleix amb tots els requisits per a formar part de la història contemporània de Girona, ja que comparteix amb aquesta ciutat els trets que la caracteritzen: buida, ridícula, pedant i construïda només de cara a la galeria.