Han alliberat el vaixell Proactiva Open Arms. Quan el van amarrar en un port de Sicília duia dos-cents setze immigrants rescatats en aigües internacionals enfront de les costes de Líbia. Durant el rescat, una patrullera de guardacostes libis va amenaçar de mort els voluntaris de l'Open Arms si no els lliuraven les dones i els nens d'una barcassa inflable. La fiscalia de Catània va acusar a la tripulació d'afavorir la immigració clandestina per no haver lliurat les persones als guardacostes libis. Veient el vaixell fent-se a la mar, t'assalta una incòmoda sensació: el silenci que hi ha hagut durant el mes que ha estat immobilitzat. La manca d'imatges de supervivents. Allò que no es veu, no existeix? Ens hem acostumat a contemplar com en condicions desesperades se salvaven vides a alta mar. Un subgènere informatiu que fa anys es desplega als telenotícies, quan no hi ha notícia, això, vol dir que el problema s'ha arreglat? Han deixat de morir negats els nòmades que han sobreviscut al desert i al forat sense fons de les presons de Líbia? Europa no s'ha implicat d'una manera decidida a l'hora de solucionar el problema ni dels emigrants africans ni tampoc dels refugiats de guerra, ha fet l'únic que sap fer: pagar uns carcellers perquè milers de persones deixin de fer soroll pel fet d'estar vius. En l'època de la post realitat, qui salva vides és acusat de mafiós i de traficar amb persones. No es tracta, solament, del món al revés, sinó d'acceptar la falta d'humanitat d'uns polítics que prefereixen el silenci abans que buscar solucions que respectin els drets humans. Una veritat esfereïdora. Ens agrada la bellesa de les aigües calmades i embravides del Mediterrani.