Divendres, el programa Fem Soroll de la Cadena SER es va fer des de Susqueda per celebrar els cinquanta anys de la inauguració de la presa. Hi vam participar persones relacionades amb l'operació diària de la presa, experts en energia, ambientòlegs, l'alcaldessa del poble i escriptors. En Màxim Castillo, conductor del programa, ens va preguntar si s'està fent bé la transició energètica. Rotundament no, li vaig contestar. Que l'objectiu final sigui a l'any 2050 no ha de ser excusa per no anar fent el camí. La raó del meu pessimisme és que el canvi no és només tecnològic sinó, sobretot, cultural. La solució és electrificar la societat per millorar l'eficiència energètica i assolir la màxima generació renovable i això, tal com estan les coses, és missió impossible. Una família consumeix uns 15 kWh cada dia. Si hi afegim la calefacció i l'aire condicionat el consum puja a 32 kWh/dia. Si hi afegim la càrrega d'un cotxe elèctric amb un recorregut diari de 80 km, suficient per anar a la feina i tornar, el consum puja fins a 45 kWh/dia; és a dir, hem augmentat el consum elèctric de 15 a 45, unes 3 vegades més. Això vol dir que la generació elèctrica del país és insuficient, que les línies d'alta tensió són insuficients i que és molt difícil augmentar la potència de forma important a tots els habitatges. El camí és el de l'autoconsum eòlic i fotovoltaic emmagatzemat en bateries.
Fer-ho possible implica canviar els hàbits de consum elèctric. Per exemple, aplicant de forma automàtica la no simultaneïtat del consum: no haurien de funcionar al mateix temps la rentadora, l'assecadora, el microones i el cotxe elèctric, cal que només es produeixi un d'aquests consums al mateix temps. No és difícil si s'automatitza aquest control, fent que els endolls d'aquests aparells siguin intel·ligents, tecnologia avui al nostre abast.
En Màxim va preguntar si a Catalunya ho teníem bé per fer la transició energètica. Fatal, li vaig dir. Catalunya té el 50% d'energia nuclear que caldria substituir per renovable, amb territoris com les Terres de l'Ebre i a l'Empordà que no volen sentir a parlar de nous parcs eòlics.
L'error de l'enfocament actual de la transició energètica prové de voler persistir en les pràctiques habituals però de forma electrificada. Un exemple d'això és el fracàs del tramvia de Barcelona. El debat es fa amb la hipòtesi que la mobilitat de la ciutat serà igual, amb els cotxes d'ara. És evident que en una ciutat eminentment de cotxes el tramvia fa nosa i el model ha de ser canviar el nivell per sobreviure al col·lapse (per això hi ha al metro sota terra). Però la ciutat del futur no és una ciutat de cotxes elèctrics, és una ciutat amb mobilitat nodal, que combina transport públic i ús de bicicleta elèctrica. Amb aquest model, feu l'esforç d'imaginar com es porta la bicicleta al metro o es puja en un autobús elèctric. No, la solució a la mobilitat en bicicleta és el tramvia que circula al mateix nivell del carrer. I la discussió no ha de ser com es connecta per la Diagonal, sinó quantes noves línies es faran per creuar la ciutat d'un costat a un altre, amb catenària o sense.
El principal component en la transició energètica és la negaenergia, la que no es fa servir. L'electrificació ajudarà a millorar la eficiència, però cal canviar molts usos. Per exemple, la compra per internet, de moment, no va pel bon camí: augmenta l'embalatge dels productes i fa circular molts més vehicles per la seva distribució, quan el que caldria des del punt de vista energètic seria obtenir els productes a granel i comprar-los a peu. Veurem si aquest model es podrà adaptar a les noves circumstàncies.
No hem de perdre de vista la millora tecnològica. Possiblement no eliminarem el gas natural sinó que el substituirem per gas sintètic o biogàs. El gas sintètic es troba en fase de laboratori fent reaccionar CO2 amb hidrogen obtingut per electricitat sobrant del sistema. El biogàs és l'aposta francesa pel 2050, barrejant gas obtingut per la depuració de purins, aigües residuals i residus orgànics en una proporció del 70% a la que s'afegiria un 30% d'hidrogen per compensar el poder calorífic. Això i la gasificació d'altres residus i de la fusta, em semblen un camí bàsic per no posar tots els ous en el cistell elèctric.
Explicant això, hom pot pensar que ja estem fent el camí. No és cert, estem aturats. Cal iniciar una transformació profunda de la societat al costat de la qual totes les polítiques actuals són tan sols anecdòtiques. Si no es planteja de forma concreta l'objectiu a assolir, un nivell baix en emissions de CO2, la transició no es farà. Nosaltres fabriquem paper amb emissions zero i puc veure l'impacte que això té en el valor del producte: a banda de generar simpaties entre amics i clients, no té cap més valor. No el tindrà fins que el comprador no disposi de les dades d'emissió de tots els productes i pugui mirar l'etiqueta quan compra i adquirir a igualtat de preu el que tingui menys emissions.
És molt difícil avançar amb el nivell de formació que té la societat, cosa que vol dir que amb voluntarismes no anem enlloc i que cal obligar a fer el camí. L'única solució que veig és posar en marxa la taxa de carboni dels cinc punts: una taxa intensa, universal, neutre fiscalment, progressiva i aplicada a través d'aranzels. La disrupció que cal emprendre és massa forta perquè es faci per ella sola o per millores tecnològiques sense una regulació ambiciosa.
