Vaig ser a Barcelona el cap de setmana de la manifestació groga. Aquell mateix dia sortien al carrer els caçadors, al crit de «La caça és vida!», i els ciclistes, el ciclisme com a combat ambiental, que van inundar el centre com a lleus i rutilants comitives. Aquell dissabte un autobús meteòric va travessar l'únic toll viu de les pluges de la tarda anterior i vaig rebre una dutxa aquaplaning des del taló a la coroneta: jo anava a la Llotja de mar a celebrar una jornada anacreòntica dedicada als vins d'Espanya i l'estranger i aquí sí, vaig veure molta unitat.
L'elecció del groc per significar als presos polítics del Procés és un encert del talent publicitari català: era el color dels jueus deportats. Sí, presos polítics, ja que polítiques eren les seves pretensions. I resulta molt escandalós que entre professionals de la política embolicats en tota classe de maquinacions d'impossible legalitat, siguin els dirigents catalans els únics que no han gaudit ni de la presumpció d'innocència ni de la llibertat condicional. Diem que cal mantenir els sentiments al marge de la baralla política, però són els sentiments els que ens porten a tan formidable escorxador.
L'independentisme ha actuat com un forat negre que absorbeix tot el material polític que se li acosta, un imant de moltes rebel·lies contra la corrupció i l'embús d'un règim. El Govern sembla segur de poder controlar-lo i pot ser que així sigui, però si algun dia prefereix entendre'l jo li recomanaria que mirés a Portugal. Perquè els sentiments llueixin, primer cal netejar les paraules, els pensaments. M'he trobat a Barcelona amb un amic que era independentista i ho segueix sent i amb un altre que no ho era i ara ho és. El Govern conserva la força, la basa de la legalitat vulnerada i de l'esbojarrament dels dirigents del Procés que van amollar les amarres sense carta de navegació ni pla alternatiu. No és la primera vegada que hi ha un projecte secessionista a Catalunya i el que menys convé al Govern -el seu crèdit no és il·limitat- és el paper de dama ofesa.
