Canvis a la política local

Però això ara ha canviat. Serà una contesa electoral molt diferent. I prova d'això és l'anunci de Manuel Valls -exprimer ministre francès- que pot ser el proper alcaldable de Ciutadans per Barcelona. El silenci de l'actual portaveu, Carina Mejías, indica que l'aposta d' Albert Rivera es materialitzarà en les properes setmanes.

Fins fa poc qualsevol alcaldable era una persona popular al municipi i que havia participat en una colla d'entitats o que tenia un cert predicament local en temes urbanístics, econòmics, culturals o socials. Això està canviant i la prova és que molts dels alcaldes estan més pendents de les reunions de les associacions independentistes, del nom de les futures sigles del partit i poca cosa més. Fins i tot, com molt bé escrivia el mateix director d'aquest diari, en esdeveniments importants de la vida d'unes ciutats com Girona o Figueres, les alcaldesses n'han restat absents, la qual cosa era del tot impensable en legislatures anteriors.

L'arribada a la política catalana de Manuel Valls és un símptoma dels canvis que s'estan experimentant. Haurà d'estudiar els propers dies per saber els dèficits de l'actual Barcelona, però la seva carta de presentació deixa ben clar i en majúscules que és un antinacionalista, malgrat que ha dit que sap parlar català. Les enquestes actuals no donen representació al PP a l'Ajuntament barceloní, per la qual cosa el nou líder de Ciutadans podria aglutinar tot el vot no independentista i ser la força més votada. Aquesta possibilitat ha posat molt nerviosos possibles candidats com Neus Munté, que ja ha demanat una coalició a l'estil de Junts pel Sí on s'aplegaven els exconvergents amb republicans i independents. De moment, Alfred Bosch no s'ha pronunciat, però de ben segur que valorarà aquesta possibilitat atès que tot sol no té res a fer.

Es presenta una gran batalla entre blocs. I tots els fronts són oberts. Més o menys el panorama del Parlament de Catalunya es podria traslladar al món de la política local i això obre un munt d'incerteses i més quan s'albira una gran fragmentació electoral i molt poques majories absolutes. A casa nostra no existeix en aquests moments un gran partit parlamentari i això es notarà els propers anys. La gran implantació municipal dels antics convergents i republicans en llocs mitjans i petits continuarà més o menys com fins ara, però a les grans ciutats el terratrèmol pot ser molt considerable.

Això no treu que Catalunya tard o d'hora s'hauria de plantejar una nova llei electoral, que fins ara no ha interessat perquè els convergents gaudien del poder autonòmic, mentre els socialistes es repartien els consistoris. Però això ja és història i mentre CDC ja no existeix, el PSC resta com un partit històric que ha perdut la seva capacitat d'influència. Si algú s'atrevís a redactar una llei electoral, seria bo que contemplés la necessitat que els candidats locals estiguessin empadronats als municipis pels qual es presenten amb un mínim d'antiguitat. I així s'evitaria l'arribada de paracaigudistes que moltes vegades busquen altres objectius que no passen precisament per servir els ciutadans. I també hauria de controlar els sous d'alcaldes i regidors. Molts tenen càrrecs supramunicipals amb ingressos fora de mercat i a la vegada cobren dietes, assistències, desplaçaments, etc... que són molt superiors a qualsevol salari mitjà d'aquest país. I finalment, la limitació de mandats. Dos períodes de cinc anys haurien de ser suficients per a una obra de govern. Però ja se sap que la política local és el modus vivendi de centenars de persones que sense ofici ni benefici troben aixopluc a les llistes municipals. Posar-hi ordre, oxigenaria de debò la vida pública. Però no sembla pas gens fàcil amb els dirigents que avui tenim.