Fa gràcia, a mi em fa gràcia, que fa quatre dies es presenti un establiment hoteler sota el paraigües del luxe i que quatre dies després es vulgui esmenar la definició quan s'adonen que menys luxe potser podria dir més negoci. És més o menys el que ha vingut a dir aquesta setmana la directora d'aquell hotel de súperluxe que fa just un any es va instal·lar a Sant Feliu de Guíxols i que havia de ser, a ulls de tothom, refugi de multimilionaris capritxosos.
El problema rau quant tot un segment de població que potser, en alguna ocasió molt especial, podria tenir el desig de passar algun dia en aquest establiment, no ho fa, perquè segons la seva directora «s'ha creat el fals mite que no pots venir si no tens un helicòpter». De la mateixa manera que el luxe és un gran esquer per a tots aquells que no el tenen i que somien de tenir-lo, el mateix luxe és un concepte d'inaccessibilitat quan creus que és massa per a la teva butxaca. Ara, els de l'hotel de Sant Feliu han entès que ho poden canviar si expliquen a tort i a dret que sí, que són de luxe, però que el seu és un luxe assequible.
El mateix passa amb moltes altres ofertes, com per exemple, les dels restaurants carregats d'aquelles estrelles Michelin, que fins i tot per a molta població que podria accedir-hi suposen una fita inassolible perquè es considera que el seu preu només està a l'abast, per exemple, dels clients de l'hotel que dèiem, quant en realitat, si fa no fa, un àpat en aquests llocs tant reconeguts, acaba costant el mateix que un seient ben situat en un bon partit de futbol o en un concert.
No som conscients que hi ha molta gent que pot accedir a aquesta mena d'ofertes sense haver de passar cap penitència i, per tant, això del luxe té els seus matisos, malgrat que per a la immensa majoria de persones segueixi essent només un somni a l'abast de quatre privilegiats. El món està així de mal repartit, els que poden no hi van perquè es pensen que no hi arriben i els que no poden somien anar-hi perquè es pensen que no hi ha res igual.
