La decisió dels Estats Units, França i el Regne Unit de respondre amb bombardejos selectius davant al·legacions d'un nou ús d'armes químiques per part del règim de Damasc té aspectes ètics, estètics i legals que convé analitzar.
L'horror davant les terribles conseqüències de l'ús massiu d'armes químiques a les trinxeres de la Primera Guerra Mundial es va materialitzar en la Convenció de Ginebra de 1925, encara en època de la Societat de Nacions, per prohibir rotundament aquestes armes. Desgraciadament cent anys més tard encara n'hi ha que no semblen haver-se'n assabentat, ja que les va usar Saddam Hussein durant la guerra amb l'Iran dels aiatol·làs i ara les ha utilitzat Bashar al-Assad per acabar amb els focus de resistència que s'oposen a la seva reconquesta de Síria. Després de l'ultimàtum d' Obama el 2014, Rússia va acordar amb Damasc emportar-se per destruir-les les que encara quedaven al país però aparentment la feina va ser una mica barroera perquè no només hi continua havent armes químiques a Síria sinó que a més es fan servir, el que és un crim particularment bàrbar. I un immens error perquè crea enemics poderosos i innecessaris quan ja es va sobrat d'ells i a més concita reaccions internacionals de càstig com la d'aquests dies passats.
Des d'un punt de vista ètic hi ha totes les raons del món per oposar-se a l'ús d'armes químiques i per castigar els que encara les fan servir perquè són particularment nocives, perquè no distingeixen entre combatents i civils, homes i dones, o nens i adults i perquè provoquen la mort entre horribles patiments i poden deixar seqüeles de per vida. Els russos i els sirians han dit que es tractava d'un muntatge ara que van guanyant la guerra però pel que sembla van ser llançades des d'helicòpters que només posseeix el règim de Damasc i que les imatges de televisió mostrant nens molt petits aparentment morts i amb restes d'escuma a la boca són colpidores.
Des d'un punt de vista estètic, la reacció internacional volia visualitzar de forma clara davant el món el rebuig a l'ús d'aquestes armes i fer-ho de manera espectacular però sense agreujar encara més la situació i sense provocar una escalada que ningú desitja però que qualsevol error pot iniciar. Ha estat un gest dirigit sobretot a l'opinió pública mundial. Per això al marge de la retòrica de Donald Trump que amb certa frivolitat es va referir a míssils « nice» (bonics) com si poguessin ser-ho els portadors de mort i destrucció, els russos van ser previnguts per endavant (i al seu torn van haver d'avisar els sirians i iranians) i així es van evitat morts. És a dir es va donar un escarment al règim de Damasc amb humiliació pública, doncs pel que sembla els sirians malgrat les seves fanfarronades no van poder abatre cap dels 103 míssils que van aterrar en el seu sòl, cosa que fa encara més desitjable per a ells el que Moscou també desitja: comprar el sistema de defensa antimíssils SS-300 que Rússia està venent per tot l'Orient Mitjà, des de Turquia (país OTAN) fins a Egipte (que rep cooperació militar nord-americana per valor de 1.300 milions de dòlars anuals). Dues bufetades als EUA.
Des d'un punt de vista legal, l'operació ofereix més ombres, ja que mostra regustos d'un cert colonialisme (en els casos de França i el Regne Unit) i de venjador solitari en el cas nord-americà. Rússia i la Xina ja ho van condemnar, ja que no es va decidir amb l'aval del Consell de Seguretat que és el detentador últim de l'ús de la força d'acord amb la Carta de les Nacions Unides i és per tant contrària al dret internacional, sense que sigui rellevant el posterior suport de l'OTAN que no té capacitat per prendre aquest tipus de decisions. Es pot argüir que si es volia donar un escarment a Síria no hi havia cap altra solució que actuar a la brava perquè el Consell estava bloquejat pel previsible veto rus. Però això no la legalitza. Una altra crítica deriva del fet de no haver esperat al fet que una investigació independent rendís un informe definitiu del que realment va passar. I finalment cal dir que tant a Trump com a May i a Macron els anava molt bé treure pit i distreure les seves respectives opinions públiques de les contrarietats de la política domèstica on els tres tenen greus fronts oberts: investigacions diverses en el cas del nord-americà, vagues sense fi per a l'altre i les conseqüències del Brexit per a ella. I Rússia, que tant protesta, no és innocent i hauria de posar-se vermella per permetre que el seu aliat li amagués en el seu dia armes químiques i a sobre es permeti fer-les servir davant dels seus nassos.
La trista realitat és que aquest bombardeig no tindrà efectes pràctics sobre la marxa de la guerra, on els sirians seguiran enfrontats als opositors del règim, els turcs amb els kurds, els americans amb iranians i russos, i els israelians amb Hizbollah i Iran etc. El missatge que envien a Assad aquests míssils és que no faci servir més armes químiques però que pot seguir matant d'altres formes els seus conciutadans. La guerra seguirà.
El realment útil per ajudar els sirians a sortir del malson en què viuen des de fa set anys seria posar d'acord els EUA, Rússia, Turquia i l'Iran per forçar una solució negociada del conflicte. Però per a això ni hi ha acord ni hi ha idees. Llançar míssils és molt més fàcil.
