Hi ha biografies que desperten simpaties, és el cas de Juan Antonio Ramírez Sunyer i els seus setanta anys, que sent enginyer de carrera, dels de llavors (superaré la tendència a avi batalletes) als 44 anys va decidir fer un canvi a la seva vida i entrar a la carrera judicial. L'inici de 2017 el troba com a titular del Jutjat d'Instrucció número 13 de Barcelona, on va haver de fer front a la denúncia contra el seu ex col·lega i senador d'ERC, Santiago Vidal, un paio que, enfilat en el seu independentisme radical, havia comentat amb total naturalitat que la Generalitat havia aconseguit les dades fiscals de tots els catalans, una cosa que -reconegut pel mateix exjutge- va contra la llei de protecció de dades; que existia una partida oculta en els pressupostos del govern regional per finançar el referèndum secessionista; i que hi havia un llistat complet, de caire nazi, de jutges que eren favorables al «Procés». La discreció del jutge Ramírez va fer que pogués mantenir-se fora dels mitjans, però pocs mesos després va haver de sortir definitivament de l'anonimat en ordenar a la Guàrdia Civil les operacions del 20 de setembre. Un salt qualitatiu enfront del desafiament independentista, amb les detencions d'alts càrrecs i treballadors de diverses conselleries de la Generalitat, acusats presumptament d'organitzar i promoure el referèndum de l'1-O. Des de llavors ha hagut de deixar l'apartament que tenia llogat al Port de la Selva i ha de suportar una certa semiclandestinitat, estat que comparteix amb el jutge Llarena.
Després de superar una apendicitis i de totes les recusacions de la cuirassa legal del «Procés», a finals de gener, desestimant el recurs que diverses de les defenses dels càrrecs de la Generalitat van presentar contra la seva decisió d'acceptar l'Advocacia de l'Estat com a acusació particular en la causa, al jutge li va poder la seva racionalitat, pròpia del bon enginyer. Va recordar en l'Acte que el FLA va néixer el 2012 com a línia de crèdit creada pel govern en el context de la crisi, perquè l'Estat prestés diners a les comunitats autònomes perquè «no haguessin de finançar el seu deute als mercats, ja sigui per evitar pagar uns molt elevats interessos, ja sigui per tenir tancades o disminuïdes les possibilitats d'obtenir un crèdit en funció de la qualificació concedida per les diverses agències de ràting».
L'Acte detalla que Catalunya va rebre del FLA un total de 6.664 milions d'euros el 2012, 10.050 el 2013, 7.912 el 2014, 11.133 el 2015 i 10.090 el 2016 (havent passat uns mesos, un servidor pot afegir noves dades a la llista: el 2017 Catalunya va rebre 7.757 milions, i per al 2018 n'hi ha previstos 9.349). Tenint en compte que la Generalitat des del 2012 rebia fons del FLA i que el «Procés» es desenvolupa des de la consulta del 9N o, almenys, des que es va constituir el Govern de Carles Puigdemont, el jutge concloïa que era «evident» que l'import destinat a l'1-O «s'ha d'atribuir al crèdit obtingut» mitjançant aquest fons. «Aquests crèdits suposen una part important dels ingressos anuals de la Generalitat i, davant la impossibilitat d'atribuir una despesa concreta a una determinada partida d'ingrés, és pel que qualsevol despesa haurà d'imputar-se com a mínim i en la proporció que correspongui, a l'import del FLA percebut aquell any».
El jutge conclou que «tot o part dels pagaments» vinculats al «Procés» es van pagar amb crèdits del FLA, tant si es van realitzar directament per la Generalitat «o indirectament per persones o entitats interposades amb la finalitat de desviar el rastre de les partides, dificultant així la investigació». El jutge creu que està «àmpliament» justificat l'interès de l'Estat en la malversació de fons, atès que les «nombroses» resolucions del Tribunal Constitucional «prohibien taxativament la celebració de consultes i, en conseqüència, qualsevol despesa realitzada en la seva preparació i execució». Al seu parer, «els indicis sobre la malversació resulten manifestos».
Sempre ha quedat el dubte sobre la lògica que tenia seguir mantenint el FLA a Catalunya, quan el seu govern tenia decidit independitzar-se d'Espanya. Fins i tot el Finantial Times titulava: «Espanya amenaça de retallar els fons a Catalunya pel pla del referèndum». Des de la distància l'article assegurava que aquesta decisió del Govern espanyol «certament farà incrementar el malestar» dels catalans i que «l'amenaça» de tallar el finançament arriba en un moment «tens» i perquè el referèndum està en un «punt de no retorn». La visió del capital internacional va acabar imposant-se i els «comptables madrilenys» es van sentir poderosos: el Govern espanyol «controlarà immediatament» (pel que sembla fins llavors ningú controlava el FLA!) ja que tots departaments «hauran de certificar al ministeri de finances cada setmana que no han pressupostat directament o indirectament fons per al referèndum». Amb l'ànim de profecia autocomplerta «ni un euro dels catalans serà utilitzat per a un referèndum il·legal», avui sabem que els comptables ens han enganyat.
Com és sabut, el jutge Llarena, menys donat als racons del finançament autonòmic que el jutge barceloní, va decidir recórrer a la guàrdia civil i avui maneja dos milions d'euros com a malversació concreta. La incompetència de l'actual govern davant del problema català segueix la seva carrera cap al desastre. Amb les corrupcions del PP a la motxilla, ni Rajoy va saber encarar-, ni la vicepresidenta va saber triar interlocutor, ni Exteriors va saber explicar-ho a la resta d'Europa, ni Justícia dona una versió intel·ligible per a tots i ara amb els diners gastats (ha estat diner negre?, mafiós?) el ministre Montoro s'obstina a dir que la seva comptabilitat funciona molt bé i que ni un sol euro del FLA ha anat al «Procés».
Calia ser molt incompetent per no acceptar que el funcionament simultani del FLA i del «Procés» eren incompatibles, però Rajoy/Montoro i Puigdemont/ Junqueras van decidir mantenir aquesta incongruència en benefici propi. Amorals filibusters!
