El vaig admirar de lluny per la seva lluita a favor d'una mort digna. Però de prop, directament, només vaig tenir ocasió de saludar-lo una vegada. Me'l va presentar un estimat amic ja mort, el magistrat Antonio Pedreira Andrade, durant una conferència que van pronunciar sobre l'eutanàsia a la Corunya. Em refereixo al doctor Luis Montes, que acaba de morir d'un infart mentre viatjava en automòbil des de Madrid cap a Còrdova.

Montes va ser objecte d'una de les campanyes de desprestigi més brutes que s'hagin fet en la política sanitària espanyola des del final de la dictadura. Al març de 2005, el govern de la Comunitat Autònoma de Madrid que presidia Esperanza Aguirre va portar a la Fiscalia una denúncia anònima en la qual se l'acusava d'haver provocat deliberadament, juntament amb altres sanitaris, la mort de 400 pacients terminals de l'hospital de Leganés, en el que llavors era coordinador del Servei d'Urgències.

L'acusació no tenia cap fonament però va servir de pretext per desencadenar una brutal campanya de premsa en la qual es va qualificar les suposades morts d'assassinats i en la qual no es van reparar en mitjans per desqualificar davant la ciutadania la qualitat assistencial de la sanitat pública. Perquè aquest era l'objectiu últim del govern ultraliberal (i pel que s'està comprovant ara també molt corrupte) que presidia Esperanza Aguirre, i del qual era executor el seu conseller de Sanitat, Manuel Lamela, un advocat de l'Estat en excedència que després va ser protagonista d'altres escàndols relacionats amb empreses interessades en el negoci de la salut. I en el curs d'aquesta campanya es van dir coses horribles des d'algunes emissores de ràdio. Des de dir Sendero Luminoso (una organització terrorista peruana especialment sanguinària) als professionals del servei d'Urgències de l'Hospital Severo Ochoa de Leganés, fins assegurar que es propiciava la mort dels malalts terminals per alliberar llits. Sorprenentment, cap malalt ni cap dels seus familiars va denunciar aquestes pràctiques i un jutjat de Leganés va decretar l'arxiu de les diligències practicades en no trobar-hi ni una ombra d'irregularitat. Una resolució que després va confirmar l'Audiència Provincial absolent els denunciats de qualsevol mala pràctica professional.

La lluita per una regulació assenyada de l'eutanàsia, com abans ho va ser per l'avortament, va tenir en el doctor Luis Montes a un del seu valedors principals i és obligat reconèixer-ho. I no estaria de més que el Bisbat espanyol, des de la cadena de ràdio del qual es van tolerar exabruptes irreproduïbles contra el metge ara mort, contribuís a restaurar el seu honor d'alguna manera. No tot és demanar perdó per les complicitats amb ETA com ha fet recentment l'episcopat basc.

Amb Montes se'n va un dels caps visibles de la lluita per una sanitat pública de qualitat. Una baralla en la qual afortunadament no estava sol, com es va demostrar amb la protesta anomenada de les «bates blanques» i amb altres mobilitzacions. I falta farà que no decaigui, si pot ser en sintonia amb el moviment ciutadà que hauria de ser el primer interessat. Perquè els privatitzadors no renunciaran als seus propòsits. L'última de les seves tàctiques és parlar de defensar-la mentre en la pràctica la parasiten.