Dissabte. Treball de camp

Aquesta setmana que acaba he pogut comprovar la puixança del sector gironí de l´alimentació, agafant cada dia el TGV o l´AVE entre Girona i Barcelona. Ha resultat difícil aconseguir bitllets. Aquests dies molts trens estaven complets dies abans de sortir, amb alguns usuaris habituals obligats a buscar transport alternatiu o a pagar desmesurades tarifes AVE. Els trens han estat ocupats per legions d´industrials, comercials i elaboradors que anaven i venien d´Alimentaria a Barcelona.

He viatjat al costat d´una gent que parlava d´una gran varietat de cafès. A la tornada n´he escoltat uns altres contentíssims per haver aconseguit la distribució d´uns vins importants. Mentrestant, dos seients endavant, una noia anuncia que ha tret al mercat una nova línia de salses lleugerament picants. El dia següent, al seient del costat, un home rabassut i amb cara de pocs amics es dedica a gestionar el seu escorxador per telèfon, com si fos un broker de l´esquarterament. L´escolto dirigir una venda d´espatlles de xai. Aquest home, que té l´olor de carn impregnada al cos (ho identifico perfectament perquè vaig tenir molts anys veïns carnissers), acaba convertint el vagó 8 en el seu despatx. Tanca una gran comanda d´un tal Montalbán de Reus i gestiona la producció de pernil sense os.

Els estudis de comerç sempre parlen de la influència del sector alimentari gironí. Aquests dies ho he pogut comprovar amb un simple treball de camp ferroviari.

Diumenge. Històries supèrflues

L´Ajuntament de Girona ha imposat interessants normes als guies que passegen els ramats turístics pel Barri Vell. La finalitat és alleugerir molèsties al veïns. Les normes noves estableixen sistemes per desfer les aglomeracions i prohibeixen els megàfons i els altaveus que utilitzen per contar aquelles històries que pocs turistes escolten i que en darrer terme provoquen insofribles estridències acústiques. Hi ha sistemes millors, com ara que el guia xiuxiuegi a un micro transmissor que emet fins als auriculars del ramat, com si fos una audioguia però sense ser una gravació. El sistema l´utilitzen habitualment els sigil·losos grups de japonesos.

Sempre aconsello l´exercici d´infiltrar-se en un grup turístic del Barri Vell per descobrir històries supèrflues de la ciutat. Alguns guies que no són locals disparen bajanades incommensurables. Com una dona amb accent argentí que vaig escoltar explicar que un bust que hi ha a la façana principal de la catedral està inspirat en Salvador Dalí.

Dilluns. Crònica de l´obvietat

No és un Sant Jordi normal a Catalunya, diuen les cròniques avui. En realitat són cròniques de l´obvietat. Cap dia és normal a Catalunya des de l´1 d´octubre de l´any passat, i molt em temo que serà una anormalitat perenne perquè tothom comença a assumir aquesta situació com a normal. El reconeixement d´aquesta aberració vol dir que ens hem acostumat a sobreviure amb presos polítics, amb la llibertat d´expressió restringida, amb un president exiliat, amb la política suspesa i amb parts de la societat enfrontades.

No, no és un Sant Jordi normal.

Dimarts. Passamuntanyes i punyals

Què fas aquesta nit?

- Jo vaig a sopar amb els meus amics.

- Jo em quedaré a casa veient una pel·li amb la família.

- Jo vaig al teatre.

I tu? Tu què faràs?

- Jo agafaré un punyal, un cúter, m´ocultaré sota un passamuntanyes i amb la meva banda aniré a apunyalar cartells de presos polítics, a tallar llaços grocs i a fer por.

Uns encaputxats, entre ells una «ciudadana» professora de física de la Universitat de Girona -diu la policia- s´han dedicat a destruir els tòtems dels presos que hi havia al costat de la Generalitat a Girona. Molt a prop d´aquí, a Cotlliure, hi ha enterrat un home que va escriure una delícia que descriu el moment actual: «De diez cabezas, nueve embisten y una piensa. Nunca extrañeis que un necio se descuerne luchando por la idea».

Dimecres. Millo i Madrenas

Cada setmana hi ha un capítol nou d´aquesta història antagònica a Romeu i Julieta: Millo i Madrenas. No té res millor a fer un delegat del govern central a Catalunya que traslladar-se cada setmana a Girona per fer escratxe a l´alcaldessa? Em venen al cap els problemes i les necessitats reals de la gent -que els peperos sempre reivindiquen-, com per utilitzar un càrrec públic per materialitzar estranyes obsessions. Molta feina no deu tenir el Delegat, quan quasi cada setmana organitza una roda de premsa a Girona, arraconant el subdelegat Sánchez-Bustamante, que apareix a les fotos com un estaquirot i confonent-se per un guardaespatlles rialler.

Avui Millo ha amenaçat Madrenas a propòsit de la placa de la plaça U d´octubre de 2017. Diu que genera odi. Repetir tantes vegades una paraula amaga el pervers desig que es compleixi.

Dijous . Corall vermell

Els que tenim per costum d´anar a mar i posar el cap sota aigua i, a més a més, tenim una edat, hem pogut observar, en els darrers 40 anys, com desapareixia el corall vermell. Primer en feien horribles souvenirs aquí a la Costa Brava i, posteriorment, els corallers legals i furtius es dedicaven a saquejar-lo i vendre´l a preu d´or principalment a Itàlia.

La Generalitat va prohibir, fins al 2027, l´extracció de corall, amb la idea no confessada que aquest ofici s´extingís perquè arrencar corall és, si fa no fa, com dedicar-se a arrencar estalactites a la cova de Postojna. El corall vermell creix a un ritme de 3 mil·límetres per any.

Ara el ministeri espanyol de Pesca, contradient la Generalitat i tota la comunitat científica, ha concedit 12 llicències d´extirpadors de corall entre Arenys de Mar i Begur.

De tothom és conegut que el PP és un partit sensible amb la cultura, amb el paisatge i el medi ambient.

Divendres. La Gastropirotècnia

Les grans apostes gastronòmiques es fan ara mateix a Barcelona. En el futur, fenòmens planetaris com els perifèrics El Bulli o el Celler de Can Roca seran impossibles. En primer lloc perquè, en general, els restaurants gastronòmics han deixat de ser passions per convertir-se, ja quan neixen, en negocis de precisió i, en segon lloc, perquè s´està accentuant la madrilenyització de Catalunya: tot el que no està a Barcelona, no existeix. Fins al punt que grans xefs de comarques com Paco Pérez, Marc Gascons o Nando Jubany obren, s´associen o assessoren restaurants a la capital catalana.

L´oferta gastronòmica a Barcelona és ara mateix inabastable i suculenta. Es pot menjar excepcionalment i de tot. Però personalment ni m´apassiona ni m´interessa com a fenomen. Suposo que és per la falta d´autenticitat. Hi ha poques propostes genuïnes, massa matemàtica i molta gastropirotècnia.

M´explica un col·lega que els crítics gastronòmics dels grans mitjans s´han tornant mandrosos i mai surten de Barcelona per anar a provar restaurants que no siguin, per motius obvis, el Celler, que a sobre només està a 35 minuts amb AVE. La cuina perifèrica s´està fent invisible.